Apunts per a una esquerra rupsturista

És un tema que sempre m'ha agradat abordar, encara que és un poc complicat d'abordar, ja que ho han intentat diferents autors i al pareixer sense massa èxit. Me tiraré a la piscina a vore si hi ha sort,doncs més o menys des del sectors de l'esquerra rupturista, crec que s'entén més o menys que es fan errors i que la gent cada vegada està més alienada i vota en massa al PPSOE. Doncs ho sent companys no pot ser que la gent siga inútil i vote als que atempten als seus interessos, tampoc podem tirar-li eternament la culpa a la meditació mediàtica. 

Són factors molt a tenir en compte, però hem de vore també que un dels responsables de que la gent no veja en les nostres propostes una solució, també és culpa nostra i de vore com la falta de un projecte que generes il·lusions i esperança els aboca a votar o a confiar en opcions del turnisme oficialista. Un dels primers pasos per construir aquest espai de contrapes al seu ordre és tindre clar quines son les trinxeres que cal reforçar o fins i tot construir. 

En primer lloc hem de tindre clar que és totalment necessari guanyar la batalla mediàtica, és a dir cal afiançar els nostre mitjans de comunicació i construïr de nous, hem de tindre clar que les noves xarxes socials és una bona ferramenta que a priori no estem fent servir malament, però també hem d'irrompre en els mitjans més clàssics, és a dir premsa, radio i televisió. Lo ideal seria arribar a tot el nostre públic, però sent realistes primer hem de començar per tindre mitjans socials i comunitaris, fer cooperatives de comunicació al servei dels moviments socials, però que al mateix temps la gent no ho veja com els antics diaris de les organitzacions obreres, és a dir ens cal mitjans de comunicació que pugen interessar a tothom escrits des de la nostra perspectiva  podem dir que en la batalla ideologica guanyar la batalla dels mass media és condició necessària per desenvolupar altres aspectes de la lluita contra el sistema.

En segon lloc hem d'abandonar la correcció política, que pareix que la dreta ens ha endolsat de manera permanent. Açò implica desprendre'ns de molta càrrega moral del sistema burgés, és a dir per trencar amb aquest sistema cal que tinguem un sistema de valors propis amb una lògica pròpia, i això implica abordar problemàtiques i discursos amb que potser no estem còmodes. Amb aquestos debats hem referisc a temes tan espinosos com la migració, la seguretat ciutadana, etc. I no hem de tindre por a dir les coses pel seu nom, qui no diu el que pensa per por a que no el seguisquen no està sent honest en ell mateix.

Un altre puntal per construir un moviment popular sòlid és avançar en el tema del contrapoder, que queda molt bé en manifestos, però mai ens hem posat seriosament a desenvolupar-ho i serà aquest punt el que ens permetrà vençer. I quan parlem de contrapoder de que parlem en aquest cas de substituir les funcions de l'Estat al que volem enderrocar i crear institucions revolucionaries que competisquen amb les de l'Estat per demostrar al públic a qui ens dirigim, que l'alternativa som nosaltres i que no els fa falta ixe estat. I els que actualment estan fent açò no som els moviments anticapitalistes, sinó les organitzacions feixistes com és el cas de Grècia, i mentre diem que son demagògics no fem el mateix, en el cas que hem referisc és en el de tindre economats a preus populars, fora del control de les grans empreses transnacionals i que aquesta manera de consumir retribuïsca positivament amb els productors. En l'actualitat existeixen bancs d'aliments, cooperatives, etc. però no estàn lo suficientment avançades, i una manera útil d'estendre açò a nivell pràctic podia ser aprofitar les xarxes de casals i ateneus populars. 

Per últim punt i no menys important és la necessitat de gestionar la nostra propia defensa i seguretat, o anem a deixar a l'exercit de la burgesia que defensen al nostre poble? Jo crec que no, crec que calen milícies que garantisquen les nostre victòries, però no vos penseu que açò son reminiscencies del militarisme feixista, les nostres grups de seguretat estarien més fonamentats en l'autodefensa obrera al igual que les milícies llibertaries. I per suposat, ja que aquesta part pot pareixer la més perillosa aquestes no poden ser de cap manera autònomes, sinó que han d'estar sotmeses al poder popular. Per exemple que pasaria si quan anaren a desnonar a una persona els antidisturbis es trobaren en persones preparades militarment, sense por a l'enfrontament, doncs segurament s'ho pensarien dues vegades. 

Continue reading →

Ladran, luego cabalgamos

No vos espanteu no vaig a fer una entrada en castellà, que Pompeu Fabra hem lliure, és una xicoteta reflexió a partir d'uns fets ocorreguts en classe de legislació. I és que estic deduint que el professor és d'UPyD, si eixe partit espanyolista tan d'esquerres per qual Ynestrillas demana el vot. I es que al final un se sent insultat al sentir els arguments típics de la caverna mediàtica espanyola i més venint d'un professor, que és suposa que s'ha de limitar a fer la seua feina i no utilitzar les seus classes com una eina d'adoctrinament ideològic.

Però no és així i aquest personatge no para de bramar contra els catalans i el suposat procés d'independència del Principat de Catalunya, amb argument tals com que fer un referèndum equival a fer un colp d'Estat i en la seua modesta opinió(a tot li dic opinió) el que cal és suprimir l'autonomia o en el seu defecte invocant la sagrada constitució del 78, emular a l'exercit democràtic de 1934 i bombardejar Barcelona, això no ho ha dit però ho ha insinuat.

I amb aquesta anècdota anem a enfilar l'agulla, és divertit vore com els espanyols rabien quan la seua colònia més productiva ha dit prou i pas a pas ha decidit emprendre un camí per separat, que ja veurem com comença i com acaba aquest camí, doncs tota l'artilleria mediàtica i la seua màquina propagandista es posa en marxa. I davant dels seus arguments puerils els independentistes els hem de respondre de manera contundent i clara a totes les seues fal·làcies.

Els catalans són insolidaris: Doncs ho sentim, però l'economia no falla en conjunt els Països Catalans, son els territoris de l'estat que més aporten i que menys reben. 

El referèndum és anticonstitucional: Serà anticonstitucional fer un referèndum, això demostra la qualitat de la democràcia espanyola, que no ha canviat mai les formes de fer del feixisme. Però resulta que hi ha una cosa que és diuen Drets Humans, i existeix el dret d'autodeterminació és a dir el dret a que els pobles trien lliurement el que volen ser i com ho volen ser. És el que passa quan la seua idea de democràcia és que els ciutadans voten cada quatre anys i que donen carta blanca als seus polítics per fer el que vulguen. I relacionat en el tema del referèndum, diuen que si es fera haurien de fer-lo a tot l'Estat, clar seria el primer cas en el món on la metròpoli decideix sobre si les seues colònies volen desfer-se del seu jou imperialista.

Sense Espanya vos arruïnareu: És una predicció sense cap fonament científic, ja que quan els diferents territoris que conformen els PPCC, han exisistit molt abans que la idea d'Espanya i han sigut de fet molt més prospers, sinó recordem les possessions italianes. I en l'actualitat podem dir que la nostra nació junt a Euskal Herria han sigut el motor econòmic de l'Estat, pel que fa a Euskal Herria no els afectaria tant la seua independència, ja que econòmicament viuen pràcticament com si tingueren un estat propi. En canvi com ja he explicat més endavant nosaltres aportem una gran massa impositiva. I cal voreu encara qui s'arruïnaria si no tenim l'oportunitat de fer el nostre camí mai sabrem el que passarà.

I més o menys acabarien ací les respostes als seus pseudo-arguments, en fi també vull dir que per aquestos atacs no ens fiem massa. Que els encaixistes no ens donaran la independència, per molt que parlen i s'omplen la boca. Vull recordar que no ens hem d'arronsar quan venen en l'argument de la por, però hem d'estar preparats per a tot. Perquè ser independentista implica estar a favor de la ruptura, és a dir voler trencar amb l'Estat Espanyol significa ser un antisistema, com ells diuen. I hem de saber que açò de la independència no és un joc i tenim una història plena de tortures, assassinats i jugades brutes. Així que no hem de baixar la guarda i estar preparats a defensar la nostra terra per tots els mitjans, com sempre hem fet els independentistes de veritat.

Visca la terra, mori el mal govern!

  

Continue reading →

Concert per la llengua

D'aci unes hores comença el concert per la llengua organitzat pel Sepc a Vilanova i la Geltrú, amb busos d'arreu dels Païssos Catalans. Amb les actuacions de:

• Obrint Pas
• Kop
• At-versaris
• EINA
• Ebri Knight

Continue reading →

Sobre la Violència

Sempre m'ha paregut interessant aquest debat, sobretot quan parlem del seu ús per a fins polítics. Sobretot és interessant aquest debat, generat arran de l'irrupció del 15M en el panorama polític, perquè fa veure com aquests posicionament pareix generar dos bàndols. El violent i el no violent, del violent no cal parlar molt perquè ja en parlen prou als mitjan de comunicació, però parlem dels no violents, que m'agradaria que no es confongueren amb els clàssics moviments de la no violència, doncs els agrada dir que el seu camí és el correcte, l'únic possible, no cal doncs analitzar les condicions objectives ni subjectives, ni la violència com a fenomen polític. Les posicions tancades tenen açò, que no son crítiques tant d'una banda com de l'altra.

Posant-nos en matèria  podem dir que tant l'ús de la resistència activa com passiva, son diferents vies per arribar a un objectiu, posem per cas l'abolició del capitalisme. I intentar excloure qualsevol de les dues vies és no tenir massa idea, és jugar-nos-ho tot a una sola carta i quan jugues a una sola carta, el que sol passar és que perds. Per això m'agradaria que la gent partidària de les accions violentes haurien de respectar la via dels no violents, i a l'inrevés també, sempre que no impedim als altres efectuar la seua feina. I cap baix concepte es pot criminalitzar una estratègia per fer que la teua siga hegemònica.

Si estem un poc atents a la història vorem que la legitimació és la millor arma contra els nostres enemics, ja que un poder sols és vàlid en quant que els demés li donen validesa. Un exemple d'açò és que un esclau sol pot ser esclau mentre que ell accepte el seu rol, és a dir que legitime la seua situació social. Per això la nostra feina ha de ser deslegitimar al Estat desobeint les seues lleis i aquesta desobediència és la que ens portarà a la victòria, i depenent del context a vegades pot ser útil cremar el banc central i a vegades una sentada. Sols cal que analitzem que ens convé per a deslegitimar el seu  poder i no descartar cap opció a priori.

Continue reading →

Quina Independència?

Ja torne a la carrega després d'un temps sense escriure res, si recordeu unes reflexions molt curtes i molt negatives. Després d'un temps en standby he decidit continuar escrivint i continuar militant també, en la mesura que puga aportar alguna cosa. 

Però aquest no és un tema personal, simplement que veig com van evolucionant els fets al Principat de Catalunya referent a la nova explosió independentista, com a punt d'inflexió tenim l'exit de l'últim 11 de setembre. Com molt sabreu dins d'aquesta massiva manifestació independentista va estar convocada per l'ANC(Assemblea Nacional Catalana), si haguerem de definir aquest col·lectiu, els adjectius que buscaríem seria ciutadanistes, transversals i poca definició política. És a dir seria un tipus de 15M, però de temàtica estrictament nacional catalana, açò suposa una ambigüitat social, que permet que la gent de CiU manipule algunes assemblees, encara que també hi ha gent d'esquerres en el seu Secretariat, com és el cas de Carles Castellanos, un dels líders del MDT . 

Després d'aquest retrat ràpid del que és l'ANC, hem de veure que li falta com sempre la concreció, per a ells no és important el model d'Estat que volen implantar després de proclamar la independència. Fet que per a mi i tota la gent d'esquerres hauria de ser un error, ja que la gent de dretes mentre diuen que primer la nació i després ja vorem, tenen clar quin model de país volen, és el model de les retallades, de la concentració de capital i de la UE. Jo crec que hem de confrontar models i guanyar aquesta possible batalla. Perquè no hem de deixar que ens guanyen de nou els mateixos que van tancar als que mai han reculat, que han patit presó i tortures, és a dir per als revolucionaris catalans.

Aleshores ens trobem amb una estratègia clara per part de la burgesia catalana (CiU), és que després de fer la viu-viu durant tant de temps, després del gran èxit de la manifestació de l'11, es puja al carro i la gent pensanse que s'han tornat els més independentistes, van a rebre al President aplanant el camí per la seua majoria absoluta, i de passada oblidem com està castigant aquest govern a les nostre classes populars, gràcies a les retallades. I per acabar d'arredonir la festa convoquen eleccions anticipades aquest 25N, per fer-nos creure que serà el plebiscit de la independència i amb açò poder desmuntar les opcions rupturistes al parlament o creieu que les CUP es presentaran i seràn primera força?

Davant de tot açò ens trobem un escenari on l'EI no arrisca i prefereix la seua feina d'anar creant estructures i anar poc a poc, que no ho critique que conste, però crec que tot està passant molt ràpidament i crec que fa falta un full de ruta per part de l'EI per dir quin país volem i amb això crear candidatures rupturistes per contrapesar el poder de l'ofensiva capitalista.

Continue reading →

Jo també estic indignat

 

Encara que comence amb aquesta frase no vos aneu a trobar un intent d'anàlisi del moviment indignat ni molt menys, simplement és un intent de desfogar-me de la situació política que hem rodeja. Realment després d’anys i panys militant en diversos moviments socials i polítics he arribat al punt de l’extenuació, del cansament, de vore que m’ha tocat militar en els anys de l’apatia social i això cansa molt. Doncs si estic fart de que al meu poble, la meua comarca i el meu país intentar canviar les coses siga una feina esgotadora i al final un explota. Estic fart de les lluites fraticides, de la CGT amb la CNT, de la inoperativitat en l’EI al País Valencià, de les batalles electorals entre EUPV i Compromís, i de les lluites caïnites dins del moviment comunista, també del reformisme dels indignats i de la por al que diran. Realment pense que tot açò passa perquè ens han guanyat, ha guanyat l’individualisme del capital, ens doblegaran en una crisi econòmica, i els moviments rupturistes estem pensant en la mona de Pasqua. Estic indignat amb la situació política al meu poble, on es viu una puta dictadura si pretens canviar qualsevol cosa. Davant de tot açò podia decidir militar com sempre he fet per canviar les coses, però de moment no me sent vençut i me dedicaré a gaudir de la festa amb els meus amics a treballar quan puga i a estudiar si puc. En fi espere que aquest parentesí dure poc, però realment no me queden forces per tirar endavant.

Continue reading →

Bon tall enemics de la terra

Açò no és habitual, normalment no escric de coses que hem passen en la meua vida, però avui anem a fer una excepció. És trist sentir odi i ràbia cap a una persona, però crec que quan estàs davant d’un porc, ignorant, del PP i maltractador d’animals, està justificat plenament. Per això pense que la mala llet, que és gasta la gent així, que a més a més són subnormals, perquè tenen ganes de buscar-te sol li desitge tot el mal del món o com diria Pablo Hàsel: “no me sabe mal tu tiro en la nuca”. A vegades existeix la justícia cruel del destí, simplement espere que no hem busque, perquè hem trobarà i ara no li respondre en evasives, li parlaré clar i català, que segur que li fotra més.

El personatge en qüestió defensava d’aplicar la llei antiterrorista a tots aquells, que qüestionen la figura del rei espanyol, posat a dit pel Franco ( ixa gran persona), doncs ho sent però ens hauràs d’aguantar anys i anys a tots els antisistemes, perquè la teua merda d’estat el reduirem a la cendra, jutjarem a tots els culpables i ens haureu de suplicar engenollats plorant per la vostra vida. Son així de tontos els peperos i més quan són la carn de canó de la crisi, sou treballadors de dretes, heu traït a la vostra classe social i vos penseu que sou empresaris o directament els llepeu el seu brut piu d’especuladors i rates de claveguera sempre amb el gran capital, cobrareu 3 euros l’hora i encara ho justificareu la vostra explotació laboral, tirant la culpa als estrangers. Però el temps posa a cadascú en el seu lloc i més a més en una data com avui. Feixistes espanyols, en realitat sou tan patètics que no arribeu ni a feixistes, ni una paraula amb ells, no es mereixen un minut del nostre temps.

Continue reading →

Festes alternatives i populars a debat

 

Fa temps que tenia en ment escriure un article d’opinió sobre aquest tema, ja que és un fenomen social prou interessant, que almenys en la Plana ha fet que la gent és mobilitze per crear un model d’oci un poc diferent al que ens tenen acostumat la majoria d’ajuntaments dels nostres pobles, que majoritàriament son bous al carrer, processons i orquestres/discomòbils. Si fem un xicotet repàs històric a aquest moviment anomenat festes alternatives a les nostres contrades, veiem que un dels pioners en fer-les han sigut les FAB(Festes Alternatives als Bous-Borriol), que tal com indica el seu nom pretenien ser unes festes amb una reivindicació animalista, encara que darrere hi haguen moltes altres coses com realitzar passes de video, xarrades, batukades, malabars, concerts de música reivindicativa,etc. Veiem com els nostres veïns del nord, ja feia temps que feien festes alternatives i amb un caràcter ideològic molt marcat i sempre en la funció de treure diners per als diferents moviments socials.

Concretant un poc més veiem com fa un anys van seguir aquest camí Castelló, veiem que el model seguit és més el de les festes alternatives al servei dels moviments socials, de fer la iniciativa va nàixer del Casal Popular de Castelló a partir del 2009, encara que no es tractava sols de fer actes per autogestionar a aquest col·lectiu, sinó que d’alguna manera intentava arreplegar tots els actes alternatius que havien fet i segueixen fent moltes colles de Castelló, però centralitzant tots aquests actes en un sol cartell. Després de que des de Castelló s’encenguera la flama van continuar altres pobles com Borriana, Almassora, Betxí, el Grau, Almenara i Nules. En aquest context es va arribar a crear una coordinadora de festes alternatives de la Plana, perquè pareixia que la embranzida aniria en augment, però desgraciadament la majoria de pobles, no han pogut continuar fent festes alternatives. Si ens posem a analitzar el perquè de que moltes festes s’hajen deixat de fer o no tinguen uns cartells tan atractius bàsicament és perquè ha hagut un posició prohibitiva i censuradora per part dels ajuntaments de la nostra comarca, majoritàriament governats pel PP, encara que no m’agradaria que siga pres com un dels símptomes del fracàs de les festes. És veritat que molts pobles han iniciat una ofensiva per tallar-nos les ales i molts ho han aconseguit, de moment, la tàctica que solen utilitzar és aplicar normatives de regulació d’espectacles, que normalment s’apliquen a les empreses d’oci, a associacions culturals.

El que hem referia és que hem d’entendre que no està clar que unes festes alternatives, que pareix que hajen de plantejar un model d’oci diferent, depengen del color polític de les institucions municipals, fet que ens condemna en caure en un bipartidisme i que siguem utilitzats com a esquer electoral de cara a la gent més jove. Això vol dir que realment no estàvem creant espais realment alternatius, sinó que simplement ens estàvem dedicant a confiar en el poder establert i a realitzar activitats, que ens quadraven. La mostra de tot açò és que ens apliquen lleis estúpides i no sabem com actuar, ens bloquegem.

Una vegada encetat el debat, que més m’interessa personalment, és que són per nosaltres les festes alternatives, i perquè dediquem esforços en muntar activitats lúdiques. En primer lloc el fet que ens vulguen prohibir les festes és un símptoma, ja que utilitzen les festes majors per tal d’alienar la població, és una manera de fer populisme i de demostrar que en realitat ells també són el poble, de fet es graciós vore com  en València Rita es cabreja perquè els moviments socials del cap i casal van a reivindicar en les mascletaés volen fer creure, que els manifestants estan contra les falles, els estant xafant la seua festa de manipulació i descontrol. Aleshores veiem que una de les funcions de fer unes festes alternatives és crear un espai de sociabilitat, on el poble s’expresse lluny del control de l’establishment, d’alguna manera crear un contrapoder a través de la festa.

Continue reading →

L'hivern, retallades i consciència de classe

De nou estem ací en un altre article d'opinió aquesta vegada parlaré arran de les mobilitzacions que han eixit al País Valencià a causa de les conseqüències de les retallades en l'educació fins arribar al punt de deixar a escoles i instituts sense poder gaudir de prestacions bàsiques com la calefacció i l'enllumenat. 

Anem a prendre diferents referències per arribar on volem arribar, una és la noticia de l'expulsió de l'alumne de l'IES Vila-roja d'Almassora arran de fer unes fotografies de la seua classe, on els seus companys van decidir anar a classe en mantes, una manera de protestar simpàtica i inofensiva. Veiem que l'excusa que dona la directora del centre és que dona mala imatge del centre, i hem pregunte que davant d'un deficit tant important d'infraestructures, et molesta el prestigi, que els teus alumnes no tinguen la possibilitat de no patir fred en hivern o de fer-ho sense llum. Però no és tracta simplement que aquesta directora li perda l'aparentar, sinó que podem observar clarament una motivació política en aquesta expulsió, totalment arbitraria. Jo hem pregunte realment si la gent que vota el PP, espere que no tota, siga tan sectària, que sols veja que tot és culpa del PSOE. Davant d'aquest fet, vull puntualitzar que no defense al PSOE, per mi son dues cares de la mateixa moneda són els partits del règim. Tornant al tema el que ens ocupa no entenc com una directora simplement no pensa que açò pot ajudar a que es solucione el seu problema d'infraestructures, podem dir que és el que passa quan no valorem com a societat els interessos col·lectius.

I no anant-mos massa lluny d'Almassora vorem que en Nules, també hi ha hagut mobilitzacions per part del professorat, incloent votants habituals del PP, fet que contrasta que no tots els votants són iguals, les coses com siguem, un altre tema seria valorar si son conseqüents en el partit que voten. Doncs simplement volia parlar del cas de  Nules per enllaçar la noticia d'un mitjà digital. Doncs d'ací el que realment ens interessa no és la noticia en si, ni tan sols la seua redacció, ni les intencions del diari en qüestió. El que ens interessa realment són els comentaris i vorem una tendència de certes persones, que no els agrada aquestes mobilitzacions, perquè les encapçalen professors, si amics ixos malvat funcionaris, que se passen tot el dia esmorzant i prenent café, i damunt que fan poques classes, encara tenen la barra de tindre tres mesos de vancances, en definitiva una casta de priviliegiats molt allunyats de la realitat de la gent treballadora. Doncs no amics els funcionaris son treballadors igual que vosaltres, i si tenen un treball qualificat o com vullgueu anomenar-lo, és perquè han estudiat, han passat unes oposicions i sempre han cobrat el mateix, inclus en aquells bons temps, on els treballadors no qualificats lligaven els gossos en llonganisses, que després torraven en el minúscul tros de jardinet, pel quan s'havien hipotecat el futur, pensanse que eren els nous rics, que gaudien del valencian way of life.  

Deixant ja el to irónic, possem-nos seriosos culpar als treballadors alienats, demostra l'altra cara de la moneda. És a dir que la lluita de classes l'estem perdent i l'anem a perdre si el poble treballador segueix lluitant per les molles. Però part de la culpa la te certa intel·lectualitat de pa sucat amb oli, pagada per la burgesia, s'ha entestat en repetir als quatre vents una vegada esborrada del mapa la URSS, que ja no existeixen les classes, almenys en Europa, el que existeix és gent amb més diners i gent amb menys. Aleshores ja tenim muntat un entramat pel qual els treballadors que cobren més que tu son motiu d'enveja i  de recels, però curiosament mai del qui te més, és a dir d'aquells que tenen els mitjans de producció, i que et roben feliçment el fruit del teu treball cada vegada a un preu més baix. Per això per trencar aquest aïllament entre les classes populars, el que hem de fer és recuperar la consciència de classe i açò de moment sols es pot fer mitjançant la pedagogia, també és veritat que en situacions de penúria com les actuals és més fàcil obrir els ulls als nostre companys de trinxera. Però per guanyar aquesta batalla als nostres enemics naturals (la burgesia) necessitem mitjans de comunicació propis que contesten a tot el seu entramat de manipulació i alienació.

Per això si som conscients que som un col·lectiu amb unes problemàtiques molt paregudes, i fem enpatia amb els nostres, sols sentim-nos de nou com una classe, que tenim consciència de que tenim enfront una altra classe que ens explota, de les maneres més subtils si voleu, però ens exploten. Cal clarificar la situació saber qui som nosaltres i qui son ells. Aleshores ja es podem plantejar les estrategies per afrontar en dignitat la lluita de classes, una lluita que hem de remuntar.

Continue reading →

Assemblea oberta als moviments socials de Castelló

Diferents persones i organitzacions dels moviments socials castellonencs convoquem a una assemblea oberta per tal de tractar un posible calendari de mobilitzacions per als propers mesos amb l’objectiu de fer front a les reformes fiscals i laborals, així com les retallades socials que estem patint els darrers mesos, i que s’accentuaran en el futur inmediat.

Moviments socials i 15M:
El cicle de lluita iniciat el passat 15 de maig, que donà forma a espais populars i assemblearis de mobilització, va arrosegar multitud de persones a sortir als carrers i denunciar la gestió de la crisi que estaven fent els grans poders econòmics i polítics d’este país. En aquesta dinámica de lluita i mobilització hem participat i participem moltes persones que venim de llargues lluites socials, si bé és cert que invisibilitzades i reduides a minories actives, que hem coincidit amb moltes altres persones que, per raons diverses, es movien de forma decidida i contundent per primera vegada (o després de molts anys) als carrers.
Tal i com ha passat a altres territoris de l’estat, l’empenta i la força incial del moviment 15M com espai de lluita popular, ha anat perdent eixa vigorositat per diverses causes: inicial cobertura mediática i posterior invisibilització, cansament de moltes persones per seguir un ritme vertiginòs d’activisme, desencontres entre posicionaments front als objectius i mètodes de lluita, i en definitiva el normal desgast que implica una lluita de tanta intensitat durant mesos.

Pel que fa als diferents moviments socials i organitzacions que varem vore en el moviment 15M un espai de confluencia on compartiem bona part de les reivindicacions i motius d’indignació, si bé inicialment bona part de les persones integrants d’aquests ens varem volcar en donar forma, difussió i suport al moviment, és evident que l’evolució natural d’aquest no ha suposat la inicialment esperada fussió de totes les lluites i moviments en l’assemblea del 15M de Castelló (una qüestio comprensible en tot cas). Açò per diferents motius dels quals fem una breu menció:
- Per part de moltes persones membres de moviments socials i organtzacions no hem vist la suficient consistencia inicial en les formes d’organització i en el discurs de transformació social, sinò més bé un espai unitari amb sensibilitats diverses on a títol individual en principi totes les veus eren tingudes en compte. Per tant, un moviment complementari i popular on els individus amb diverses formes de pensar podem participar del debat i la reivindicació d’altres formes de govern i de sistema econòmic.
- En relació amb açò, a Castelló (igual que altres ciutats i territoris de l’estat) existeixen moviments socials i organitzacions de llarga trajectoria i de grans esforços i recursos invertits com per decidir precipitadament abandonar-los de forma irreversible. Aquest fet creiem que és sobradament comprensible, i que resta força i capacitats de cara al futur.
- En tot cas, es evident que compartim tot el món l’importància abrumadora de les mobilitzacions del 15M durant aquests mesos arreu de l’estat i del món, considerant especialmente el cas de Castelló, on feia molts anys que no es veien mobilitzacions tant importants.
- Al mateix temps, l’impacte d’aquestes mobilitzacions ha suposat una dinámica de qüestionament i autocrítica cap a les fórmes de lluita i d’organització tradicionals que provocaran que res torne a ser com avanç en aquest sentit, si bé hi ha certs procesos que han de ser lents i fer-se de forma conscient i eficaç. 

Arribant a aquest punt, considerant les relacions i les afinitats establertes entre el moviment del 15M i altres col.lectius i organitzacions locals, considerem que, si bé no és una proposta viable ignorar les dinàmiques de lluita i autoorganització anteriors al 15 de maig declarant-les inviables i obsoletes, sí que considerem que cal seguir avançant en els procesos de coordinació i de confluencia de totes les lluites socials en diversos terrenys que en aquests moments podem fer front a les retallades socials, reformes laborals, perduda de drets i expoli de les clases explotades i amb menys recursos econòmics.

Proposta de coordinació:
Es per aquests i altres motius que persones integrants de diferents col.lectius i organitzacions pertanyents als moviments socials castellonencs llancem la proposta de crear un espai unitari capaç no solament d’incoporar persones a títol individual, com l’assemblea del 15M local, sinó també d’establir nexes de col.laboració amb altres persones organitzades que no tenen temps per poder asumir l’activisme i la participació que implica l’assemblea 15M de Castelló. Aquesta formula ens permetria:
- No duplicar el temps que persones amb afinitat i ganes de treballar conjuntament hem de dedicar per estar organitzades i prendre decisions de cara a futures mobilitzacions.
- Poder abastir diferents lluites i sectors de conflicte que impliquen treballar amb intensitats i constàncies diferents, dificilment compatibles (però si complementaries) amb l’activisme a l’assemblea del 15M.
- Mantenir canals de comunicación i coordinació entre activistas, podent arribar a persones que no tenen disponibilitat a acudir a la plaça o el local setmanalment.
- Incrementar el poder de convocatoria de futures mobilitzacions.
- Fomentar el debat i l’intercanvi d’idees entre diferents models d’organització, de lluita i de proposta d’alternatives front la crisi.
- Promoure formes de coordinació i lluita conjunta similars a les que altres territoris i assemblees del 15M están desenvolupant, com el cas d’espais unitaris amb centres socials, afectats per les hipoteques, sindicats de base, grups ecologistes, en defensa dels serveis públics, etc.

En aquest context, entenem que davant els temps que ens venen a sobre cal tenir la capacitat d’enteniment, la flexibilitat per deixar de banda les trinxeres particulars fent un front comú, sense perdre allò que ens dona fortaleza i respectant l’autonomia i les diferents sensibilitats de cada persona i col.lectiu.
Per això, proposem una primera pressa de contacte per tal que les persones i organitzacions decidides a fer front a les properes retallades en materia de drets socials, econòmics i laborals, i a proposar vies més justes per fer front a la crisi en la que ens han clavat les clases dirigents, ens trobem i valorem la possibiltat de posar en marxa un calendari de mobilització i denuncia conjunta.
La nostra proposta és una trobada per als propers die 18 de gener, bé al Casal Popular, al Casal Popular per poder parlar i debatre quines possibilitats tenim de cara al futur de forma conjunta.

Tot està per fer. No tenim res a perdre i sí molt a guanyar.

Continue reading →

Festivern 11-12

Ja està ací el Festivern, un dels festivals més consagrats al País Valencià, podem dir que en l'oferta d'ocí que hi ha la nit de Cap d'any, demostra que anar de concert en aquesta nit és possible no cal anar solament de Discoteca a uns preus desorbitats, solament perquè és una nit amb uns preus també desorbitats, que no mostren cap tipus d'espectacle que pague la pena. En canvi tenim l'alternativa del Festivern, que és dues nits de concerts de música en valencià i en altres llengues amb diferents estils.

Per aixó vos deixem l'informació del festivern

30 de desembre

• Arthur Caravan
• Feliu Ventura
• Voltor
• Atzembla
• Termofrigidus

31 de Desembre

• Arrap
• La Pegatina
• Obrint Pas
• La Raíz
• New York Ska Jazz Ensemble
• Panoramix
• Dj Panxo
• Dj Plan-B

Continue reading →

La Unitat Popular al País Valencià

En aquest títol tan cridaner comencem un article, que el que pretén és analitzar la situació del País Valencià des de la perspectiva de l'Esquerra Independentista. Primer de tot dir que la situació com a moviment ha millorat respecte els anys, però seguim estant en un punt mort, seguim en un gueto. Analitzar les causes són un poc complicades, però començaré amb la idea que tenim molta gent del nostre propi país, i les diferents postures oposades que s'encontren. 

Realment que entenem pel País Valencià? i pels Països Catalans? veig que es un tema que arran de la famosa Batalla de València no va quedar tancat i sempre torna. És un tema sobretot identitari de símbols i identitats enfrontades, que crec que és inevitable resoldre en tot l'espectre polític valencià més o menys amb sensibilitat nacional i progressistes, més que res per posar alguna etiqueta. Veiem aleshores diferents concepcions veiem que hi ha posicions que consideren que el País Valencià és simplement el sud de Catalunya i que s'hauria de suprimir la seua personalitat pròpia en favor d'uns PPCC, on sols tingueren cabuda les comarques. Tenim un altra visió del País Valencià, que accepta que és una nació i que la seua prioritat ha de ser la independència de la nació valenciana i si de cas ja es faria una futura federació amb la resta de PPCC. Diriem que aquestes dues postures son la cara i la creu, encara que som conscients que hi ha d'altres intermèdies, que és on podriem ubicar el projecte de PV de l'EI, és a dir acceptem que la nació son els PPCC, però que en el seu sí te diferents territoris amb personalitat pròpia com seria el cas del PV, que degut al context històric del projecte imperialista espanyol han dut a ser un país esquarterat amb diferent velocitats. 

Per a mi personalment la postura més lògica seria la de l'EI, ja no ho dic en termes corporativistes que no m'han agradat mai, sinó perquè entén el projecte de PPCC com enfrontat a l'Estat opressor i que entén la diversitat del nostre poble. Però a la llarga no ha servit de molt l'estratègia de la defensa a ultrança dels PPCC i la reivindicació com als que hem dut endavant la flama de la nació sencera. I encontrar un perquè ens pot ajudar a veure que ens ha dut aquest punt. Un dels fets indiscutibles és l'espanyolisme que impera al PV, en forma de blaverisme que ha fet que en la població es veja com a negatiu tota relació amb els nostre veïns del nord. Hi davant d'aquesta realitat social a la població valenciana no pots entrar directament dient tu vius als PPCC, remarcant sempre aquesta realitat que no que viu al PV i no a Espanya, perquè a la llarga el primer pas per ser PPCC és ser PV, tal com dia Joan Fuster. I ser PV ha de ser incompatible en ser espanyol, eixa és la feina primordial que hem de fer sentir a la nostra població, que no son ni Comunidad, ni Levante español. 

Després d'aquesta reflexió volia comparar tot açò amb l'auge de marca Compromís i perquè ha generat una predisposició favorable en la població valenciana. L'anàlisi dels seus encerts seràn més en  clau nacional que social, molts es tiren les mans al cap perquè la unió del Bloc i Iniciativa (una escissió d'EU), han generat un discurs agradable entre la progressia valenciana, i en la població general, pel fet del que ells anomenen valencianisme de construcció. I aquest valencianisme de construcció en que consisteix, doncs en definitiva en fer certes concessions a una branca del nacionalisme valencià que en molts sectors se'l consideraria neo-blaver, i en sumar esforços per a la construcció del País Valencià, en lloc simplement d'enfrontar projectes més o menys pareguts. En aquesta idea simple el que és tracta és de construir la identitat dels valencians i valencianes del segle XXI, i construir aquesta nova identitat suposa superar la Batalla de València trencar amb aquest mur que ens hem posat nosaltres mateixa en molts casos. I en açò vull dir que Compromís és la panacea i ens hem d'unir a aquest projecte, la resposta clara és no. I no per mania, sinó perquè l'espai de l'EI és un altre, nosaltres hem de ser l'esquerra rupturista hem d'encarnar el projecte de la Unitat Popular i Compromís no ens du a la Unitat Popular, ens du a una reflexió sobre com ens hem d'articular les classes populats valencianes. La idea és superar tot açò i el que és un projecte electoral descafeinat tant en allò social i nacional, donar-li una nova embranzida. 

Jo crec fermament que hem d'anar als debats sobre les banderes, que tant ens han dividit i superar-los en definitiva no ser hermètics fer confrontació ideològica i utilitzar la dialèctica i recuperar els nostres símbols. Això passa per acceptar la controvertida reial senyera de València, que continua alçant velles passions, hem de discutir si ha de ser la bandera de tots els valencians o sols de la ciutat de València. Jo crec que ha de ser privativa de la ciutat, encara que historicament pot ser interpretat de diverses maneres. Crec que recuperant els simbols estrictament valencians i sumant-los als que son considerats dels partidaris pro-PPCC estem desarmant al blaverisme, fem que se lleve la seua careta i que es presente en la seua vertadera forma feixisme espanyolista. Seria una manera d'acabar amb els debats, així com recuperar festes popular segrestades pel regionalisme com les falles, hem de fer notar la pressencia, dels nostres símbols, la nostra llengua i la nostra música en totes les festes populars, però en les falles especialment perquè pareix patrimoni exclusiu de la dreta i no ho podem permetre.

Per tot aixó hem d'engegar espais on es puguen dur aquestos debats, ja no únicament al si del nostre moviment, sinó de tots els moviment rupturistes i amb sensibilitat nacional. És d'aquesta manera com es construeix la Unitat Popular, almenys des del meu punt de vista. 

Continue reading →

Articulació del desig a través del bon tracte

Taller "Articulació del desig a través del bon tracte"


a càrrec de Anna Garcia.


Us convidem a l'activitat que organitza el Casal Popular de Castelló amb motiu de 25 de novembre, dia contra la violència de gènere.




* No cal inscripció. Es demana puntualitat.


**************************************************************


La violència de gènere és un problema estructural que afecta a totes les persones. La existència de un marc patriarcal de relacions impulsa a les persones (en funció del sexe del naixement) a pensar, senAquest taller té l'objectiu de ser un espai de reflexió sobre el desig i els afectes, per tal de aproximar-nos a comprendre com són les persones que elegim per a mantindre una relació de parella, un encontre sexual, etc. Què característiques té la persona que t'atrau? És habitual que acabe enamorant-me de la persona que no em convé? A partir d'aquestes i altres reflexions, construïm la nostra proposta de superació de la violència de gènere des de l'educació, defenent que, és possible articular el nostre desig cap a l'elecció de relacions basades en la cura i el plaer i, en definitiva, cap a la construcció conjunta de relacions igualitàries i autònomes.tir i actuar segons dos subcultures: la masculina i la femenina.


La societat patriarcal-capitalista promou uns determinats models els quals orienten l'atracció i guien el nostre desig cap uns determinats models d'homes i dones que són discriminatoris i violents. Així, cada volta és més sovint trobar-nos amb relacions de maltractament en l'adolescència i la joventut. Aquesta socialització en relacions de violència fa que existisquen pocs models de referència de bon tracte i, per tant, hem de dedicar esforços en el nostre dia a dia per a construir-los.

Continue reading →

Valoració electoral

Després de les eleccions del 20-N toca analitzar els seus resultats i fer valoracions polítiques d'aquests. Primer vorem dades generals per més tard fer les valoracions, ja que crec que aquestes dades s'han de treure sobre el total de la població i no sobre la que vota, així compararem totes les opcions.

• PP: 30,98%
• Abstenció: 27,78%
• PSOE: 19,95%
• IU: 4,80%
• UPyD: 3,26%
• Amaiur: 0.95%
• CiU: 2,90%
• Vots en blanc: 0,95%
• PNV/EAJ: 0,92%
• Vots nuls: 0,90%

Podia continuar posant més dades, però ho veig innecessari . També hem de tindre en compte una cosa alhora d'interpretar aquestes dades i és que els partits que no son d'àmbit estatal, encara que siga un percentatge molt xicotet també els poden votar menys persones. Primer de tot una cosa que podem destacar és la desconfiança de la població cap a l'actual sistema representatiu, fet que es reflecteix en l'alta abstenció, en els vots nuls i en blanc. Un altre tema derivat és el percentatge del partit guanyador, que segurament governarà amb majoria absoluta amb poc més d'un 30% és a dir que sols 3 de cada 10 persones confien en el PP. Aquests resultats deixen en la taula temes com la llei electoral, que sent una de les més injustes de la UE, suposa que li calen menys vots per treure més representació. Aleshores davant açò hem de pensar quin tipus de llei electoral seria més representativa i d'alguna manera no afavoriria el bipartidisme, molt parlen d'una única circumscripció electoral, fet que ens encaminaria clarament a una gran injustícia per aquells partits, que sols es presenten en un territori, i no garantiria la pluralitat nacional de l'estat, de fet ens faria avançar inexorablement cap a un major centralisme. Aleshores si l'estat en teoria és autonòmic, les autonomies haurien d'avançar cap a ser estats federals a la força, doncs no podem dir que ho siguen doncs prèviament no han sigut lliures per a federar-se. Doncs veiem que la circumscripció hauria de ser la comunitat autònoma, i també reduir la barrera electoral al 2 o al 1% i al mateix temps ampliar el número de persones que formen el Congrés dels diputats, que siga per exemple de 500 com molts altres països.

Una altra valoració que podem fer de les eleccions és la pujada de forces d'esquerres tant a un àmbit estatal com territorial, tenim per una part la pujada d'IU de 2 a 11. I la estrena d'Amaiur a les eleccions amb 7 diputats, és curiós com li ha beneficiat la llei electoral, on veiem que suposa una embranzida cap al procés de pau i l'autodeterminació en Euskal Herria(sota dominació espanyola), encara que en Nafarroa no ha acabat de tindre tanta importància, perquè s'ha dividit el vot degut a la formació Geroa Bai. Doncs podiem dir que el sector d'aquesta coalició que no és del PNV-EAJ, sense problemes hagueren pogut votar a Amaiur. També veiem com a entrar Compromís-Q en el parlament, encara que aquest escó el poden interpretar de moltes maneres, i un d'ells és el paper d'Equo, que ha passat amb aquesta formació eixida pràcticament del no-res, i que intentava aglutinar el vot ecologista a l'Estat, però no ho ha aconseguit doncs el partit ecologista tradicional ha anat en coalició amb IU, i l'altre sector ha anat a Catalunya amb IU i al País Valencià amb Compromís. De totes les maneres quan s'han presentat sols han tret més de 200.000 vots i no sabem quin serà el futur d'aquest partit, que en lloc d'aglutinar el moviment ecologista pareix que l'ha fragmentat i preten ser la delegació espanyola dels Verds Europeus (dreta ecologista). I aleshores Compromís anirà a Madrid a fer el que ha fet tota la vida a nivell de Principat ERC i CiU, però sols amb un representant, que com sabem tindrà ben poca força, i no sabem amb qui s'unirà, supose que per afinitat ho faràn amb BNG i CC, doncs els altres grups ja tenen grup propi.

D'alguna manera aquestes són les valoracions més positives, però tindrem un PP amb majoria absoluta, que serà la versió original de l'ofensiva neo-liberal, no el hacendado europeista sociata. Tindrem desmantellament dels serveis públics, i per una altra banda tenim l'augment de UPyD, que és molt preocupant doncs són de fet feixistes espanyols, al més pur estil del lerrouxisme dels anys 20 i 30. Vorem que serán uns grans aliats del PP en quant a retllar les llibertats nacionals de tots els pobles oprimits de l'Estat Espanyol, cal no perdre de vista que van ser ells els que van intentar impedir que s'acceptara el dret d'autodeterminació en l'Acampada de Barcelona(moviment 15m) i els denunciants per a carregar-se la immersió lingüística al Principat. 

Continue reading →

Que fer davant de les eleccions estatals

Ja fa uns quants dies que ha començat la campanya electoral a l’Estat Espanyol, però a diferència d’altres comicis aquests són un poc especials i ara diré perquè. En primer lloc són unes eleccions anticipades, a causa de la crisi capitalista, és desenvolupen en la certesa que guanyarà el PP i que el PSOE vol jugar totes les cartes per salvar els mobles. Davant d’açò veiem uns esdeveniments que l’han precedida i ha sigut la reforma de la constitució i de la llei electoral, que si no recordem malament eren les primeres propostes del moviment indignat, encara que han sigut en una direcció totalment contraria, doncs veiem que s’ha plegat als designis dels mercats, manera moderna d’anomenar al sistema capitalista de tota la vida. Dic açò perquè s’han juntat PSOE i PP, per permetre que el pagament del deute estiga per davant de les necessitats socials i ho han fet sense consultar als altres partits del congrés. L’altre punt és la reforma de la llei electoral que blinda el bipartidisme, doncs ara existeix el requisit d’aconseguir avals per poder presentar-se tots aquells partits, que no tingueren representació parlamentaria en anterioritat.

Amb aquests precedents anem a analitzar a partits, moviments polítics i opcions electorals. En primer lloc cal fer un incis a quines son les opcions que tenim els valencians:

• Compromís-Equo: És una formació política, fruit d’una coalició que ve de les autonomiques, en teoria el seu discurs preten ser la veu de totes i tots els valencians a Madrid. Però si ho veiem amb més perspectiva simplement és la unió d’eco-socialistes, del nacionalisme valencià moderat del Bloc i Equo, aquest últims mereixen especial atenció, doncs s’inspiren en els verds europes, que és un partit ecologista però molt neoliberal. Apart aquesta formació no garanteix ni els minims de defensa nacional, ja que no existeix una federació a nivell de País Valencià, sinó que s’organitzen per Provincias, i destilen cert espanyolisme.
• EUPV: És la federació a nivell valencià d’Esquerra Unida, un partit que està sempre entre l’espasa i la paret, que malgrat la seua ideologia d’esquerres, no ha passat realment a ser una crossa dels sociates, excepte en Extremadura. A nivell nacional tampoc representen a tot aquell que vol la construcció d’una nació lliure, sinó ser una federació de l’estat espayol, això si son més d’esquerres, que Compromís. També dir que arrepleguen moltes demandes dels indignats, pot ser aconseguisquen vots per ahí. En definitiva parlem d’un partit social-democràta amb prous cagades en el seu historial, com l’atac de Willy Meyer a l’Esquerra Abertzale, posant-se al costat de l’Estat o frases afortunades de Cayo Lara, on defensa que es pot arribar al socialisme sense trencar amb la constitució.
• PCPE: Per tots aquells que es consideren marxistes-leninistes no independentistes pot ser una bona opció, doncs tenen projecte polític propi i no van amb ambiguetats, aposten clarament per la ruptura amb l’estat. A pesar dels problemes que han tingut han conseguit presentar moltes candidatures i almenys en les comarques del nord pareix que estiguen creixent.

Una vegada fet aquest analisi, anem a vore la confrontació vot nul/abstenció i el paper de l’EI catalana. Veiem que d’alguna manera des de l’esquerra oficialista vol evitar a tota costa l’abstenció, personificada com el mal. Amb l’excusa que no tinga majoria absoluta la rama neofranquista del partit únic(PPSOE), és vol fer creure que estem fent el joc a la dreta fent campanya per l’abstenció activa. Utillitzen arguments molt variats, des del clàssic que si no votes no tens dret a parlar, a que ens estem jugant el nostre futur i almenys fes vot útil. Aquest vot útil, gràcies al 15M, ha mutat ja no es tracta de votar PSOE, sinò de votar minoritaris per evitar el bipartidisme. L’últim argument cau pel seu propi pes, votar minoritari per votar minoritari, és prou estupid en si, la gent ha de votar projectes polítics en cara i ulls, no votar per votar. Un altre argument és el basquitic, Amaiur també es presenten i l’EI demana l’abstenció, ergo l’EI és un projecte pueril, que acaba fent el joc a Espanya i al capital. Aquesta postura parteix de la ignorància més absoluta, sobre analisi política, ja que no es dona la situació als Països Catalans, en cas que s’haguera optat per ixa via, haguerem tingut un fracàs electoral com una casa, hauriem cremat a la militància i ale a arribar a un cicle negatiu. Això no ho podem permetre i més quan apostem per una ruptura, les eleccions han de ser mitjà per creixer i dinamitzat el moviment independentista revolucinari, no presentar-se a l’aventura. Doncs veig una bona estratègia deslegitimar unes eleccions espanyoles en les que tenim les de perdre, si som hegemonics a nivell de política de carrer explotem-ho.

Continue reading →

Els kostris de kellog’s

 

Comencem aquesta entrada amb un tema polèmic i amb un títol suggeridor. El tema que ens ocupa son els costres, quissoflautes(perroflautas) o antigament dit els lúmpens. Tot açò ve pel trist paper que estan jugant en el moviment del 15M, moviment que alberga tot tipus de dubtes com a agent revolucionari, però aquest no serà el tema central d’aquest escrit, sinó el seu paper en tot açò i els esdeveniments en la Plaça Catalunya.

Primer de tot dir que com tots sabeu des de ja fa un temps en plaça Catalunya (Barcelona), s’ha dut endavant una acampada reivindicativa per tal de reclamar els drets socials que han anat furtant al poble la banca, la casta política i la banca, en definitiva estem parlant de que les víctimes del capitalisme estan començant a despertar de la seua alienació. Dins d’aquest procés en molts llocs s’està veient que és molt simbòlic i molt bonic resistir en una plaça i dormir allí tots els dies, però és inviable per continuar la lluita, si es pretén que aquesta lluita continue endavant i no siga una experiència més, sinó l’estadi anterior d’un canvi profund en la societat.

Aleshores dins d’aquest debat veiem que a aquest heterogeni moviment s’uneix el lumpen de tota la vida, però ara revestits d’una estètica punk i infiltrats en el moviment okupa, de fet veiem com aquests elements comencen anar a la plaça i demostrant les poques idees que professen decideixen deslegitimar l’acampadabcn i produeixen un trencament, però no per donar-li un caire revolucionari ni rupturista, sinó per apoderar-se d’aquest espai alliberat temporalment erigir-se com als seus gestors i decidir a qui donen i a qui no donen permís per difondre la seua lluita. Aquest no és el punt més flagrant de tot l’assumpte, sinó que el seu primer acte com a acampada autònoma siga la realització de l’antisonar, una famosa rave alternativa al festival comercial de música electrònica de Barcelona, açò que significa, doncs caure en la marginalitat més absoluta, aconseguir el rebuig de gran part de la societat. El tema és que aquesta gent pretenen fer d’una festa on es consumeixen grans quantitats de drogues i afavoreix l’alienació personal com a individus transformadors, a més que legitima el consum massiu d’estupefaents model típic del capitalisme informal. A tot aquest muntatge li volen donar un caire revolucionari, quant és del més contrarevolucionari que existeix.

Aquests fets obren un debat interessant realment el lúmpen-proletariat és un subjecte revolucionari o és completament reaccionari. El problema és si els considerem enemics i els combatem per tots els mitjans, és una opció que han contemplat els moviments socials de Barcelona, de fet no és estrany vore algun enfrontament entre okupes i costres, entenent als okupes com aquells que creen espais alliberats, que s’integren en el barri i fan activitats trencant la legitimitat de la propietat privada, no com les cases okupades del costres, que es poden considerar com llocs on la gent va simplement de festa. També està la possibilitat d’aïllar-los estratègicament en la nostra lluita cap a un nou model de societat socialista, però una vegada assolida buscar una solució per a ells, es podien fer centres de desintoxicació, ja que moltes vegades simplement no son persones lliures, sinó que tenen una malaltia.

 

Continue reading →

Reflexions de la TEPC

 

Acabe d’arribar fa poc de la VIII Trobada d’Estudiants dels Països Catalans, que enguany s’ha celebrat a la població gironina de Celrà, tot i que degut a que el viatge de tornada ha sigut pesat hem resulta imprescindible fer alguna reflexió tant a nivell personal com polític. En primer lloc en el pla personal és una experiència molt enriquidora perquè durant tres dies comparteixes unes experiècies amb altres estudiants del nostre país i d’alguna manera és una manera diferent de pasara les vacances de Pasqua, defugir d’alguna manera del típic viatge de borratxera amb amics i dedicar-te a fer activitats de formació que son molt necessàries.

Pel que fa a la intepretació política explicaré activitat per activitat, per així contar les conclusions que he tret d’elles. La primera activitat va ser la xerrada “La universitat: del capitalisme fordista al semiocapitalisme” a càrrec de Raimundo Viejo, on cal destacar la crítica que es fa al model clàssic d’organització marxista-leninista del front de masses i les avantgardes revolucionaries, proposant un model més fonamentat en la horizontalitat i en l’autonomia obrera. També va llençar conceptes molt importants com el simbionde enfront de l’individu, és a dir que l’individu ho és en tant que forma part d’un col·lectiu, que no és res sense la cooperació.

Després d’aquesta activitat al dia següent ens vam endinsar en unes dinàmiques, que ens van fer entendre conceptes com els diferents sistemes de finançament, on es demostra que qui te millors condicions econòmiques te més facilitats per accedir a un títol i que en definitva dintre dels diferents models de beques a l’ajuda d’estudis el millor módel és el sistema redistributiu, que realment mitjançant el salari-beca beneficia als més necessitats, és menys elitista que el sistema de beques espanyol o el del crédit anglosaxó.

Una altra dinàmica molt important va ser el de les metodologies de l’ensenyament, on s’han plantejar que realment alhora de construïr un educació més crítica el que importa és la manera d’educar més que els continguts, sobretot impulsant en els xiquets la motivació i la participació més que l’obligació i el buidatge de continguts, aquesta dinàmica va acabar amb la proposta de cada membre sobre que intentariem aplicar metodologicament.

Després la vesprada va concloure amb dues taules rodones de la primera cal destcar la importància  de la primera on s’explicaren les retallades en materia educativa als centres de secundaria i en definitiva de l’aplicació de criteris plenament empresarials per a la gestió dels centres educatius públics.

La segona taula rodona va ser molt important ja que es va parlar de com construir el canvi social des de l’educació, veiem com la primera intervenció va ser en camí d’assenyalar la lluita contra el patriarcat i el capitalisme des dels models de coeducació, encara que des del meu punt de vista va fallar el de pensar que patriarcat i capitalisme van infimament lligats, quan el patriarcat és una estructura de dominació de gènere molt anterior. Una altra intervenció va destacar l’importància del moviment estudiantil com a punta de llança de la transformació social, on es van encetar linies de debat molt interessants com donar el pas final per a que les mobilitzacions estudiantils superen la mera acumulació de forces i passen a tindre rellevança política a que es passe de la defensiva a l’ofensiva en molts aspectes, la batalla ideologica i del llenguatge en recuperar mots com democràcia o ciutadania i fer-los de nou populars i rescatar-los de les urpes del falcó neo-liberal i d’alguna manera ser motor de canvi, que des del meu punt de vista passa per la falta d’implicació de l’esquerra rupturista en aquestes reivindicacions. Per aconseguir açò cal superar el purisme ideològic, però sense caure en el paper dels sindicats d’estudiants grocs que son mers gestors de les ofensives neo-liberals, que sols intenten alleugerir el colp. D’aquesta manera també es va plantejar la necessitat d’assolir xicotetes conquestes, per usar-les com a propaganda política al nostre favor, és a dir de demostar que amb l’organització popular i un moviment estudiantil combatiu no sols es poden frenar certes reformes, sinó asolir millores.

Finalment en l’última jornada s’ha fet una taula redona que ha plantejat diversos temes alvoltant de l’eficàcia, amb postures des del professorat on veuen que aquesta eficàcia no pot ser mesurada quantitativament. També veiem la posició del educadors en família com una solució individual al actual model educatiu, que per ells no permet desenvolupar les potencialitats dels seus fills, encara que ha d’existir la llibertat per poder educar el fill en cas crec que no pot ser la solució als problemes de l’escola pública,  perquè proposa una sortida individual a un problema col·lectiu. Finalment veiem contraposat una visió social a càrrec del professor Cesar Cascante, on planteja que l’educació es on és plantejen més contradiccions sistèmiques i per tant on es pot plantar un camp de batalla social més fàcilment, sobretot pel que l’educació ha deixat de ser garantia d’ascens social i de millora de les classes populars. Un altre apunt interessant és que l’educació ha de tindre una vessant professional (valor de canvi) i una vessant social (valor d’ús).

Ja per acabar concloure l’important que és realitzar espais de debat on un subjecte potencialment revolucionari com l’estudiantat puga analisar de forma col·lectiva els atacs al seu futur com a classes populars i la necessitat d’articular una lluita positiva, en quant a presentara alternatives davant del seus model educatiu, com és el cas de la confecció de la Carta Catalana d’Estudiants, que el SEPC com a referent estudiantil dels PPCC intenta mostrar el propi cami a seguir davant del model neo-liberal.

Continue reading →

Hortera summer Fest

Ja arriba l’estiu i amb ell les cançons més macarres i horteres, en un moment on aquestes cançons d’estiu han degenerat en una onada de reggaeton barat. Tornen les més petardes de tota la vida així que gaudiu d’un estiu hortera i dugueu-t’ho a tots els llocs als festis, als concerts o als txiringitos…

 

DESCARREGAR

Continue reading →

luís lavin: un heroi o un ingenú?

Luis Lavín, un pilot bilbaíno en la Gran Guerra Patriòtica (1941-45)

Luis Lavín Lavín, bilbaíno de la cinquena de 1925, és l'únic supervivent del grup de vuit “nens de la guerra” que va ingressar en les Forces Aèries de la URSS i va combatre la Gran Guerra Patriòtica, denominació russa del conflicte germà-soviètic. Luis va ser evacuat de Bilbao el 14 de juny de 1937 en el trasatlántico Habana. En el port francès de Pauillac va transbordar al mercant Sontay, que duia 500 nens a Leningrad. En total, uns 3.000 joves espanyols van ser acollits en la URSS.

D'ells 330 van perir durant la II Guerra Mundial. La majoria, 280, en la retaguardia, de fam, per falta de medicaments o víctimes dels bombardejos. Cinquanta van caure en combat, un altíssim percentatge si vam considerar que es van allistar 130. La meitat dels “nens de la guerra” supervivents van regressar a Espanya en 1956-57 , si bé molts van retornar a la URSS expulsats o al no adaptar-se a la vida sota el règim franquista. Actualment uns 275 resideixen en els diferents països que formaven l'extinta Unió Soviètica.

Luis va estar tres anys en la Casa de Joves nº 13, a 15 quilòmetres de Kíev. Els nois rebien tot tipus d'atencions i cert entrenament paramilitar: realitzaven exercicis de tir i els quals aconseguien més blancs eren premiats amb una medalla. En 1938 l'organització juvenil Osoviajin els va dur d'excursió a un polígon militar. A Luis el viatge en un carro de combat no li va cridar especialment l'atenció. Però dies més tard va tenir el seu bateig aeri i des d'aquest moment va somiar amb volar. Un somni recurrent de molts “nens de la guerra” que havien sofert els bombardejos feixistes sense caça alguna que els protegís.

Lavokhin La-7 de la Força Aèria Soviètica com l'utilitzat per Lavín en 1944

Un grup de nou va assolir ingressar en un aeroclub de Moscou a la tardor de 1940. Després de vèncer moltes dificultats provocades per la seva condició d'estrangers, a l'abril de 1941 vuit van ser admesos en una Escola Militar de Pilots de Combat (1). Resulta sorprenent que les autoritats permetessin a aquests adolescents formar-se com aviadors militars perquè en la URSS residien 157 pilots espanyols que van tenir vetat el seu ingrés en les Forces Aèries (2). Aquests veterans, malgrat la seva alta qualificació, després de la invasió alemanya només van poder combatre en l'escamot, on 21 van morir actuant després de les línies enemigues. Només a partir de 1942 el general Alexander Ossipenko, que havia combatut a Espanya, va obtenir l'ingrés en l'Aviació de mig centenar d'ells. La seva primera baixa va ser José Pascual, a l'agost d'aquest any, a la que es van sumar altres deu al llarg de la campanya. Proporcionalment el grup de “nens de la guerra” va sofrir pèrdues majors. De vuit van morir tres: José Luis Larrañaga, Antonio Uribe i Ignacio Aguirregoicoa.

Finalitzada la contesa Luis Lavín es va casar amb una infermera ucraniana veterana de Stalingrado. En 1948 va ser expulsat de l'Exèrcit, com tots els espanyols, i va començar a treballar en la indústria aeronàutica. Després d'un viatge del president de Govern espanyol a Rússia en el qual se'ls van fer moltes promeses, el matrimoni va decidir tornar en 1993. Després del seu pas per la residència “La Tornada” de Alalpardo, on s'instal·laven els repatriats, van emigrar a un poble del Llevant espanyol.

Alguna de les administracions públiques implicades – que en aquest cas proliferen: l'espanyola, la russa, l'autònoma basca en raó del seu naixement o la valenciana on resideix - hauria d'encarregar-se de fer justícia a aquesta parella de excombatientes amb més de 40 anys cotitzats, que roman en la indefensió econòmica. Però donem-li la paraula a Luis Lavín.

La meva infància

Em costa escriure aquestes línies per dues raons. Quan vaig començar els estudis en Aviació, des d'ara tot va anar en rus i moltes paraules espanyoles per a mi són estranyes. Les comprenc perfectament en rus però, per a comprendre què signifiquen en espanyol, he de mirar en el diccionari. Perquè el meu espanyol és el d'un nen de 12 anys, les paraules que llavors no sabia ara només les conec en rus. En el poble del Mediterrani on vam viure hi ha nou famílies russes i com les esposes són d'allí, continuem parlant en rus. Ara estic tornant a aprendre espanyol, les paraules i les conjugacions dels verbs.

Per a escriure a més tinc dificultats perquè estic aprenent a usar la mà esquerra. Al juliol de 1942 en un combat cos a cos contra els nazis un casc de metralla es va colar sense permís en el meu muscle. Una petita ferida que passats uns deu dies es va guarir però després de més de seixanta anys ha començat a doldre de tal manera que amb la mà dreta ja no puc escriure ni treballar.

La meva vida és un serial que si ho presentés per la televisió duraria molt. Vaig néixer a Bilbao el 9 de març de 1925, vivia en el centre, al costat del Teatre Arriaga. La meva família tenia un bar on solia venir Dolores Ibarruri Pasionaria a menjar. El meu pare no sé si estava afiliat al PCE, sé que ho estava a la UGT i presidia l'Associació “d'Amics de la Unión Soviètica”. L'època de la República es va viure molt en la meva casa: l'afusellament de Fermín Galán, la fugida del Rei... Record que teníem una ràdio, alguna cosa poc comú en aquella època, i durant la Revolució de 1934 jo sintonitzava el que deia l'emissora de Moscou.

Quan va esclatar la guerra, van disparar a la gent des de l'Església de San Francisco i la població la va incendiar, encara que no va agafar als franctiradors. Manuel Eguiluz, cap de l'Exèrcit del Nord, passava molt per la nostra casa, ell i la seva família, així que seguíem que passava pel front. Ens acostumem a les bombes, encara que prop de la nostra casa una va enfonsar un edifici de cinc pisos. Durant els bombardejos de Bilbao, dormíem amb els matalassos damunt com protecció. El meu pare treballava en el consulat de la URSS. Ens va dir que si volíem sortir de vacances, que seria per a dues o tres mesos. Ell es va quedar, encara que el cònsol rus li va oferir venir també. Ens vam anar i no vam tornar a tenir notícies en 20 anys. Els franquistes ho van moldre a bastonades i es va passar tres anys en la presó, encara que va sobreviure.

En 1937 sortim de Santurce en el trasatlántico Habana i després continuem en el Sontay. Tenia dotze anys recién compliments i m'acompanyava la meva germana Aurora, de deu. Arribem A Leningrad i de seguida a tots ens van veure un metge i un dentista. Un bany, roba magnífica i en el menjador un menjar de reis: caviar, pernil, xocolata... tot el millor. Vam estar una setmana a Leningrad, com sempre era de dia ens escapàvem a qualsevol hora. Record com ens cridava l'atenció els cartells amb lletres russes, que ens semblaven rarísimas. Després passem l'estiu en balnearis de Crimea i ens instal·lem en la Casa de Joves de Kíev (3). Era molt jove quan va arribar la notícia de la derrota de la República a la Casa de Joves on vivia i tot just ens assabentem.
La formació com pilot

Quan teníem edat de fer els estudis superiors vam anar A Moscou a l'agost de 1940. Estudiava perits i un dia va venir a l'Institut un representant del Comisariado d'Aviació per a demanar pilots. Tots volíem aprendre a volar pel que havíem passat a Espanya, però per a fer els cursos d'aviació en la URSS es necessitava tenir no menys de 17 anys i jo només tenia 15. Així que em vaig augmentar dos anys més i ara en el passaport rus posa que la meva data de naixença és el 10 de març de 1923. Fins a tinc un certificat de naixença rus amb aquesta edat. Vam ser tots, però només passem nou la revisió mèdica. La majoria va ser rebutjada, Rubén, el fill de Pasionaria, un noi molt majo, entre ells. Els estudis d'aviació van començar a l'octubre en l'Institut Proletario d'Aviació de Moscou. Els nou érem: Ignacio Aguirregoicoa, Isaías Albístegui, Ramón Cianca, Antonio Lecumberri, José Luis Larrañaga, Eugenio Prieto, Tomás Suárez, Antonio Uribe i jo. Sis procedíem de la Casa de Joves de Kíev. Acabem vuit, perquè Isaías no va acabar els estudis. Només quedo jo viu. Ramón Cianca va morir d'un infart just abans de tornar A Espanya i Lecumberri va morir fa un parell d'anys, la seva vídua, que és de Orel, va quedar en una situació econòmica horrible.

Però en els estudis havia dificultats al no tenir la nacionalitat russa i no ens deixaven passar a l'Acadèmia d'Aviació Militar. El 1 de gener de 1941 Dolors va venir a la Casa de Joves de Moscou i ens va dir: Anem a passar molts anys aquí, així que el més convenient és que prenguem la ciutadania russa. Algú en contra? Ningú va dir gens, perquè malgrat la nostra edat ja sabíem com funcionava allò. Pels estudis sabíem que l'autocrítica estava molt bé, però criticar als de dalt, no. AL general Rigachov, un pilot molt bo que havia estat a Espanya, quan la invasió alemanya Stalin li va preguntar perquè perdíem tants avions. Li va contestar que els nostres avions s'havien quedat molt vells. Stalin no va dir gens, però a l'octubre de 1941 li va afusellar a ell i a la seva dona.

El tinent de la Força Aèria Soviètica Luis Lavín en 1945

Vam Estar fent les gestions i ens va convidar al seu despatx en el Kominter. Allí la seva secretària ens va tenir esperant mitja hora en el gabinet. Antonio Uribe, que era una mica major, havia combatut a Espanya i era germà del ministre comunista Vicente Uribe, es va aixecar i va exigir veure-la. La secretària ens va dur al seu despatx i estava llegint el periòdic! Cal dir les coses com són: No tinc un bon record de Pasionaria. Ens va dir que millor ens féssim mestres o enginyers. Antonio va començar a discutir i al final ens va dir que ens donaria suport. I al poc, potser també per les gestions del seu germà ministre, vam poder entrar en l'Aviació.

Els cursos els vam acabar al març de l'any següent amb moltes dificultats amb l'ajuda dels nostres dirigents polítics. El 22 d'abril de 1941 ingressem en l'Acadèmia Superior d'Aviació Chkalov, en la ciutat de Borisoglebsk, província de Voronez. Vaig començar a volar l'I-16. I a poc va esclatar la guerra. Pensàvem que si es guanyava la guerra als alemanys podríem arribar A Espanya i tirar A Franco. AL principi vam perdre tants avions contra els alemanys que ens van llevar els nostres per a donar-se'ls als pilots amb més experiència. En 1942 ens van dur al camp Ural 5. Havíem d'aprendre a manejar els nous models d'avions i formar a nous pilots. Prosseguim amb la nostra formació en condicions pèssimes, en un camp d'herba, amb temperatures polars i vivint en tendes de campanya , enmig de la neu i el vent, estudiant els manuals dels nous avions i després aprenent a manejar-los.
La campanya

Al juliol de 1942 la nostra unitat, el 826 Regiment, estava en Povorino, prop de Stalingrado (4). Formàvem part de la 36 Divisió Aèria de Caça. Volábamos el model més modern d'I-16 (5), però era un avió que ja havia combatut a Espanya i no podia lluitar amb els alemanys per lent. A més era perillós per difícil de manejar. A tots ens agradava volar i un company rus em va dir que l'hi prestés. A la quarta volta sobre el aeródromo es va estavellar i es va matar.

Povorino era una gran estació ferroviària, amb 12 o 13 grans aeródromos al voltant. Els alemanys solien venir a bombardejar de nit, guiant-se per un gran llac que estava al costat. Teníem un hangar enorme ple d'I-15 i I-16. Els instructors els hi van dur per a actuar com caces nocturns en altres zones, perquè eren avions que no podien combatre caça contra caça amb els alemanys. En aviació, el caça més ràpid sempre duu les de guanyar.

Nosaltres no ens vam incorporar al capdavant, va anar el front el qual es va venir a nosaltres. Un dia estàvem Ignacio Aguirregoicoa i jo cavant unes trinxeres i va passar una unitat que anava al capdavant. Ignacio i jo, sense pensar-lo, coses de l'edat, ens muntem en un camió i al capdavant ! Bueno, en realitat no havia front fix, les patrulles i les columnes avançaven sense que hagués una posició fixa.

Arribem a un hospital, però els alemanys havien passat abans per allí. Estava destrossat i els alemanys havien assassinat als ferits, a metges i infermeres. Un brigada que venia de retirada des que va començar la guerra ens va dir que havíem de minar la carretera perquè en qualsevol moment podien venir més alemanys, així que Ignacio i jo comencem a posar mines i obuses de 122 mm, de més de 20 quilos. El brigada es va anar a patrullar amb dos soldats pel bosc. Acabem de minar i vam entrar en una trinxera. Escoltem tirs i a l'estona va sortir el brigada només, corrent amb els alemanys darrere. Havia tingut una trobada amb una patrulla en el bosc i havien matat als seus soldats. I en aquest moment per la carretera va aparèixer una columna d'aquests camions gegantescs que tenien els alemanys. Ignacio i jo, que teníem experiència a llençar de quan érem nens a Kíev, vam matar a un parell d'alemanys i després volem la columna. Els vehicles van quedar destrossats per tota la carretera.

En això va arribar una columna russa. I per l'altre costat, va aparèixer altra columna alemanya. Allò va ser horrible. Una baralla a bayoneta i amb pales. Un malson, que fins a si ho somies és dolent. Jo tenia 17 anys i estava enganxat amb un alemany tan mocoso com jo. Algú va llençar una magrana que va matar a l'alemany i a mi em va ferir en el muscle dret. Va acabar la lluita i el comissari ens va dir què fèiem allí si els nostres uniformes eren d'aviadors. Ens va tirar el gos i ens va dur de tornada al aeródromo.

Després de Povorino ens van dur A Peski (6), un centre important perquè per allí passava la línia que duia els reforços de Sibèria a Stalingrado. Després es va construir en uns pocs mesos una segona línia per l'altra riba del Volga, però llavors era l'única línia i calia mantenir-la oberta. Es van anar muntant antiaéreos contra els alemanys que venien de nit. Nosaltres anàvem a portar avions de les fàbriques dels Urales: Yak, Mig 3, La FN, La 5... Després el nostre Regiment 826 es va fondre amb el 907 Regiment de Caça d'Operacions Especials, amb el vaig fer la guerra fins al final.

Ja no estàvem a la defensiva i anàvem avançant. En 1944 tenia ja un avió bo, un La-7 (7), amb el morro pintat de blanc. La meva funció era de guardaespatlles del cap de l'esquadrilla, un tártaro. En l'esquadrilla estàvem tres espanyols: Lekumberri i Sevilla Santos, un tártaro, un kirguis, dos armenios, ucranianos i russos. Tots com germans, germans que morien tots els dies. Formava part d'una secció de quatre avions, cada aparell amb un mecànic d'aviació i altre de motor. Vaig fer 2.000 vols, molt curts, de 15 o 20 minuts la majoria, generalment no solíem allunyar-nos més de 150 quilòmetres del aeródromo. Els vols més llargs eren de 45 minuts. Les nostres missions eren protegir als Shturmovik Il-2, que eren avions d'atac a sòl, i protegir a la infanteria. I també protegir el aeródromo dels atacs enemics. En el moment que aterren els bombarders – alguns després de viatges llargs, com atacar Berlín - i els caces és el moment que estan més desprotegits, perquè vénen sense gasolina i sense munició. Els alemanys solien aprofitar aquest moment per a atacar i la nostra funció era protegir l'aterratge. Després de cada vol ens donaven 100 grams de vodka. Sempre estava en alerta, assegut o descansant prop de l'avió. I així tots els dies de la guerra, perquè fins a 1945 no va haver un permís.

L'esquadrilla de Luis Lavín en 1945

Amb tot, nosaltres vivíem bé, era la població la qual més sofria. Quan volava veia la situació del país: pobles cremats, no quedaven ni les xemeneies; les fàbriques i les vies de ferrocarril, tot destrossat, els camps buits... En alguns pobles, els alemanys van ficar a tots en l'església amb el cura i li van calar foc. I quan va acabar la guerra tot va seguir així diversos anys. No havia menjada, ni maquinària, ni cases, molts vivien en forats sota terra... Part del menjar de les nostres racions la donàvem a la població perquè poguessin menjar.

Només em van arribar una vegada, en el... no sigues com es diu en espanyol. La glicerina i l'alcohol em van saltar a la cara i al mico. El tren d'aterratge no es podia baixar, però afortunadament vaig poder fer un aterratge d'emergència. Va Caldre llençar el vestit de vol, estava tot espatllat. Jo no sé si vaig derrocar a algú. Disparaves, veies que sortia fum, però les anotacions oficials les duia el cap d'esquadrilla i jo no sigues quins són. Fa poc en alguna publicació he vist que m'adjudicaven una dotzena! Molts menys, molts menys, però per a parlar sense tenir la dada oficial prefereixo no dir gens. Els accidents en el aeródromo eren freqüents, es produïen xocs o un avió s'estavellava amb incendis, explosions i bastants morts. També vam tenir molts sabotatges, quatre avions que van caure sense raó a l'iniciar el vol només en un mes. Molts eren fills de russos blancs morts en la guerra civil i intentaven sabotejar el que podien.

Del grup que comencem en el aeroclub de Moscou, al final de la guerra ja teníem tres morts: José Luis Larrañaga, Antonio Uribe i Ignacio Aguirregoicoa. José Luis Larrañaga va ser derrocat per l'artilleria alemanya en 1943, en un combat on van lluitar uns centenars de caces russos i alemanys en les ribes del ric Kuban. Al novembre de 1943, després de la batalla de Kursk, prop de Kíev, la mateixa andanada va derrocar a Eugenio Prieto i a Antonio Uribe. Antonio va tenir la dolenta sort que va explotar el dipòsit de gasolina sota el seient i va desaparèixer en l'aire. Però l'avió de Prieto estava tocat en el motor i ho va dur planejant, volent creuar el Dnieper. El costat aquest estava en mans dels russos i la riba oest, en mans alemanyes. Amb la dolenta sort que es va quedar enganxat en un arbre del costat alemany del riu. Amb el cop va perdre el sentit i ho van despertar a palades. Els alemanys li havien llevat la pistola, les botes i la jaqueta de cuir i l'hi van dur pres. Però Eugenio era un artista. Els va dir que no era rus, que era un pilot espanyol i això els va desorientar, així que ho van detenir en una casa particular en el llogaret de Putoviti. Fingint tenir colitis, va començar a anar al servei de la casa, una caseta que estava fora. L'alemany que li vigilava, cansat de tantes voltes, va acabar per no acompanyar-li i li vigilava a distància. I Eugenio en cada viatge anava trencant una taula de la caseta. Quan les va haver trencat, va escapar corrent i es va amagar al final del poble. Va demanar ajuda a un avi, que a l'escoltar el seu accent li va prendre per un alemany i li va dir que no. Amb la sort que llavors va arribar el nét que sabia que s'havia escapolit el pres. L'avi ho va dur a un magatzem on, sota un munt del fem, havia un búnker amb dos pilots més.

La unitat alemanya es va marxar i va ser reemplaçada per una altra. Els dos pilots russos es van anar amb l'escamot però Eugenio va preferir quedar-se, perquè amb la seva forma de parlar rus era sospitós. L'alcalde del poble, que era el cap de la Resistència, ho va fer passar pel marit mut de la seva néta. Li va donar un certificat on posava que era mut i sord.

ALS dies l'Exèrcit rus creua el riu i reconquesta la zona. Quan Eugenio se'ls va presentar dient que era un pilot derrocat no li van creure. Malgrat totes les seves explicacions, ho van prendre per alemany i no va poder convèncer-los perquè els russos són molt difícils de convèncer, sistemàticament no es creuen gens. Uns soldats ho van treure del poble per a donar-li el passeig. I en això creuava una columna de tancs i escolta: “Senia, on vas?”. Va resultar que en una torreta passava un conegut de l'època de Moscou, amb el qual anava als balls al sortir del Aeroclub! Els soldats es disculpaven dient que no ho anaven a matar, que era per a donar-li un esglai i que confessés. El del tanc va cridar al aeródromo i van manar un avió per a rescatar a l'Eugenio. Es va reincorporar a l'Aviació però en 1945 ho van expulsar de l'Exèrcit per haver estat fet presoner.

Ignacio Aguirregoicoa va ser derrocat el 9 de març de 1944, va aterrar en un llac gelat al sud de Leningrad i es va suïcidar. Els altres arribem vius fins al final de la guerra. La veritat és que els pilots espanyols van fer de tot. Vaig conèixer a un, León Díaz, que formava part d'un escamot que robava els avions als alemanys. Aquest es va estavellar quan desenganxava amb un Junker i es va cremar tota la cara.

Segons avançàvem @estar<1> en molts aeródromos. A l'estiu del 43 vaig participar en la batalla de Kursk. Al novembre, en l'alliberament de Kíev; després en la batalla de Kobel, en el Dniester, en la primavera del 44. Lublín i Lotz a Polònia i ja, al final de la guerra, a Alemanya, ara és Polònia, a 6 minuts de vol de Berlín. Teníem prohibit volar més enllà del ric Oder para evitar combatre per equivocació amb avions anglesos o nord-americans perquè en una passada uneixo dels nostres pilots va derrocar a tres americans. Llavors convivim en l'aeroport amb diverses tripulacions americanes que havien caigut en la nostra zona. En el Vístula vam tenir el primer i últim permís de la guerra: uns dies en una casa de repòs. El final de la guerra li va tocar al meu regiment prop del Oder, jo amb poc més de 20 anys.
L'expulsió dels pilots espanyols

Posteriorment ens van traslladar com defensa aèria a Korosten, prop de Kíev. Allí em vaig casar amb una ucraniana tan jove com jo el 11 de setembre de 1946. Una vegada més la nostra divisió va ser destinada al Caucas, a Bakú, per a guardar la frontera aèria amb Turquia. Allí rebem uns nous avions Lavochkin 9, molt moderns, armats amb 4 canons pesats.

El 14 de juny de 1948 ens van comunicar des del Cos de Defensa del Caucas que tots els pilots espanyols havien de reunir-se en Saratov, a uns 900 quilòmetres al sud de Moscou. Allí s'anava a organitzar una unitat espanyola que aniria A Iugoslàvia. Ens van enganyar, tot una mentida. Solament tres vam aparèixer en la ciutat, Santos Sevilla i, i dues ens presentem davant l'oficial d'Aviació, Perjonenko. Va resultar que havíem de deixar l'Aviació, ens van tirar. La Policia va voler donar-me un passaport d'apàtrida i jo els vaig dir que tenia un passaport soviètic per deu anys, que no caducava fins a 1951. M'ho van demanar i ho van trencar davant meu.

De cobrar 2.200 rubles, tenir dos mesos de vacances, rebíem vestit i alimentació abundant per a mi i la meva família, a cobrar 425 rubles i passar necessitat. Ens van donar una habitació on dormíem en el sòl i el nostre fill en una maleta. Van passar molts anys fins que ens assabentem perquè ens van llicenciar. Molts anys després el cap del nostre regiment, que era llavors vicepresident de les Forces Aèries de la URSS, ens va explicar que va ser Dolores Ibarruri la qual li va demanar a Stalin que ens tiressin. En una reunió on estaven Mikoyán, Molotov, el cap de l'Aviació Stalin va preguntar què fer amb els espanyols de l'Exèrcit. Tots van estar d'acord que seguíssim menys Dolors, que va dir que havíem de sortir. A partir de que ho vam saber, la relació amb Pasionaria va ser molt tibant i en les reunions els pilots la insultàvem amb el pitjor. Havia altra raó per a tirar-nos. A l'acabar la guerra i amb l'enduriment del règim soviètic, els espanyols comencem a ser vists amb suspicàcia. I va haver abusos, el principal el d'un antic pilot de Kirovabad, Burgueño. Aquest havia volat en la Guerra Civil i també estava en Aviació. Per ignorància, tenia dones i fills en diverses ciutats on havia estat la seva unitat. I no sabia que segons la legislació soviètica et lleven una miqueta per cent del sou per cada fill que tens. Els seus companys reien, dient-li que com anava a viure amb tants fills. I ell, per a llevar-se de responsabilitats es va escapar amb l'avió A Turquia. Perquè això no es repetís @tirar<3> als espanyols de l'Exèrcit.

Luis Lavín i el seu emmanilla Svetlana.
Fotografia gentilesa de Josu García

Vaig anar a treballar a una fàbrica d'aviació en Saratov, al costat del Volga. En 1950 vaig poder volar com emprovador un avió de reacció, el Mig-15, que fabricàvem allà (8). Era l'època de la Guerra de Corea i amb altre espanyol ens vam oferir voluntaris per a reingresar en l'Aviació. Després de donar-nos algunes esperances només van acceptar als russos. En 1956 vaig tornar A Espanya amb la meva dona russa i amb el meu fill. Em van interrogar molt, tenien els plànols de la ciutat i de la fàbrica. Fins i tot sabien que fabricaven 24 avions al dia. Em van oferir anar amb l'Aviació americana. Jo havia fet estudis polítics marxistes, era del Partit i sabia que tenia i que no havia de dir. Interrogaven també a la meva dona, que no sabia castellà i quan sortíem la policia ens venia seguint. Ens van posar les coses tan difícils que ens van recomanar retornar a la URSS, cosa que vam fer en 1958. Llavors ja aconseguim una casa millor i millors condicions de vida.

Ara, de tornada a Espanya, una vegada més ens van enganyar. Parlem amb Felipe González, amb Aznar, amb la ministra Alberdi... Vaig Tornar pensant viure amb la meva mare, que tenia 91 anys, però llavors va morir d'una caiguda. Ens van prometre unes condicions dignes i la pensió que rebem la meva esposa i jo és de misèria. En Rússia teníem 4 pagues: dues com excombatientes i dues per haver cotitzat més de 40 anys, teníem el nostre pis... Però ara Rússia no ens paga per haver abandonat el país. Encara que existeix un acord entre l'Estat espanyol i la Federació Russa signat en 1996 perquè ens paguin aquí les pensions, aquest acord no s'està complint. I Espanya no ens paga per no haver cotitzat. I, com no vaig ser pilot durant la Guerra Civil, aquí tampoc puc cobrar com excombatiente. Si ens haguéssim quedat a Rússia, tindríem ajudes com “nens de la guerra” però, a l'haver tornat, no. Estem oblidats pels dos governs. Per a menjar hem hagut de recórrer a Càrites o a demanar en les botigues què anaven a llençar. Una vida de misèria i altre problema més que hem de resoldre.
Notes:

(1) Resulta bastant complicat reconstruir els historials dels pilots soviètics. Aquests són les dades que hem obtingut del grup:
- Ignacio Aguirregoicoa Benito (Placencia 1923 – Tallín 9–3-44). Pilot de la 275 Divisió de Caça. Un enderrocament. Ordre de l'Estrella Vermella
- José Luis Larrañaga Muniategui (Eibar 1923 - Ucraïna 2-5-43). Sergent del 193 i 591 IAP (regiment de caça). Cinc enderrocaments. Ordre de l'Estrella Vermella.
- Luis Lavín Lavín (Bilbao 1925). Tinent del 826 i 907 IAP.
- Eugenio Prieto Arana (Eibar 1922-1987). Pilot de 235 IAP. Quatre enderrocaments. Ordre de la Bandera Vermella.
- Antonio Uribe Galdeano. (Baracaldo 1920-Dniesper 15-12-43). Tinent del 36 i 101 IAP. Dos enderrocaments. Ordre de l'Estrella Vermella i de la Guerra Patriòtica.
- Ramón Cianca (Mort a Rússia en la dècada dels 90).
- Antonio Lecumberri. Goikoetxea (Nascut en 1924 i mort en Leioa, Bizkaia, el 23-12-95). Pilot del 907 IAP.
- Tomás Suárez (Mort a Rússia en data desconeguda).

(2) Els pilots espanyols no van ser acceptats malgrat que l'Aviació Soviètica (la Voenno-Vozduzhnoye Sily) va sofrir enormes pèrdues a partir de la matinada del 22 de juny de 1941. La Força Aèria de la URSS era, en teoria, la més potent del món. Contava entre 10.000 i 12.000 aparells, d'ells 7.500 desplegats en l'escenari europeu. Enfront d'ella, els alemanys podien disposar de 2.770 avions, donats suport per altre miler de finlandesos, italians, hongaresos, romanesos i eslovens. El primer dia la Luftwaffe va picar per sorpresa 66 bases aèries, destruint més de 1.800 aparells, i a l'endemà van ser eliminats 1.000 més. El posterior avanç nazi va obligar a desmuntar les fàbriques aeronàutiques i reconstruir-les més enllà dels Urales amb el que la producció es va ralentir. Malgrat aquestes crítiques condicions, no es va permetre volar als pilots espanyols, molts amb gran experiència de guerra, durant un any. I quan posteriorment alguns van ser acceptats no se'ls va agrupar en una única unitat espanyola sinó que se'ls va repartir per tot el front, a diferència de l'ocorregut amb francesos, polonesos i checos.

(3) Sobre la vida en la Casa de Joves de Kíev, veure Llavor Altuna, una senyoreta de Sant Sebastià en el País dels Soviet, en “Història 16” nº281 (setembre 1999).

(4) Povorino es troba a uns 330 quilòmetres al nord de Stalingrado seguint la línia del ferrocarril i a uns vint quilòmetres de Borisoglebsk, l'acadèmia militar on havia cursat els seus estudis el protagonista.

(5) El Polikarpov I-16 va realitzar el seu primer vol al desembre de 1933 . Aquest petit caça de construcció metàl·lica era llavors el més avançat del món, un monoplano amb tren d'aterratge retráctil que superava en més de 100 quilòmetres/hora a qualsevol competidor. Per això es van acceptar algunes característiques negatives del model: era inestable, dur als comandaments, una dolenta plataforma de tir i la seva alta velocitat d'aterratge provocava nombrosos accidents. Encara que va ser modernitzat amb motors més potents i millor armament, per a l'època de la invasió alemanya estava obsolet. No obstant això , al costat dels biplanos I- 15, també de la generació de 1933, constituïa el nucli de l'aviació de caça soviètica i ambdós tipus van seguir en servei fins a l'estiu de 1943. Els seus adversaris - els Messerschmitt 109 alemanys, els Buffalo finlandesos o els Macchi 200 italians -, molt superiors, els derrocaven fàcilment. Es van fabricar 20.000 I-16

. (6) Existien més de 46 localitats amb aquest nom en l'antiga URSS, però suposem que es refereix a la situada en la línia del ferrocarril dotze quilòmetres a l'aquest de Povorino.

() Semyon Alexeyevich Lavochkin va ser – juntament amb Aleksandr Sergeievich Yakovlev – un dels artífexs de la victòria soviètica al dissenyar uns avions que van poder plantar cara i fins i tot, els últims models, superar als caces standart alemanys. Després d'un limitat LaGG-3, Lavochkin va construir el La-5 i el La-5 FN dues acceptables caces, seguint amb els excel·lents La-7 i La-9

. (7) El Lavochkin La-7 era un caça interceptor que va començar a sortir de les cadenes de muntatge al juny de 1943. Construït en fusta i metall i mogut per un potent motor de 1.850 hp, la seva velocitat màxima era de 680 km/h, alta prestació que s'havia assolit a costa d'estalviar pesos en l'armament (3 canons de 20 mm) i en el petit dipòsit de gasolina, pel que la seva autonomia era escassa (630 km). Els seus 3.400 quilograms en ordre de vol – entre 500 i 1000 Kg menys que un P-51 nord-americà – li donaven una rapidesa i maniobrabilidad superior a la majoria dels seus adversaris. A més disposava d'alguns refinamientos poc comuns en l'Aviació soviètica: seient blindat, dispositiu de ràdio amb laringófono... El pilot s'asseia sobre el paracaigudes i, en cas d'enderrocament, es descordava el cinturó, feia saltar la carlinga amb una palanca i girava l'avió per a ser llançat fora.

() El La 9 era un model perfeccionat que eliminava algunes manques dels seus antecessors. Estava fabricat íntegrament en metall i disposava de 4 canons pesats de 23 mm que li conferien gran pegada.

(8) El Mig-15 era un caça a reacció – volava a 1.075 Km/h - que va entrar en servei en 1949. Sorprèn que es permetés a un estranger accedir a aquest avió ultramoderno, les característiques del qual de vol desitjaven conèixer tots els serveis secrets occidentals. En Espanya es va organitzar la Delegació de Repatriats de Rússia, amb seu en el carrer Orense de Madrid, on agents de la CIA dirigits pel puertorriqueño Ezequiel Ramírez interrogaven als nens de la guerra que tornaven de la URSS referent a la indústria armamentística.

extret de: http://www.adar.es/colaboracioneslanvin.htm

Continue reading →