Apunts per a una esquerra rupsturista

És un tema que sempre m'ha agradat abordar, encara que és un poc complicat d'abordar, ja que ho han intentat diferents autors i al pareixer sense massa èxit. Me tiraré a la piscina a vore si hi ha sort,doncs més o menys des del sectors de l'esquerra rupturista, crec que s'entén més o menys que es fan errors i que la gent cada vegada està més alienada i vota en massa al PPSOE. Doncs ho sent companys no pot ser que la gent siga inútil i vote als que atempten als seus interessos, tampoc podem tirar-li eternament la culpa a la meditació mediàtica. 

Són factors molt a tenir en compte, però hem de vore també que un dels responsables de que la gent no veja en les nostres propostes una solució, també és culpa nostra i de vore com la falta de un projecte que generes il·lusions i esperança els aboca a votar o a confiar en opcions del turnisme oficialista. Un dels primers pasos per construir aquest espai de contrapes al seu ordre és tindre clar quines son les trinxeres que cal reforçar o fins i tot construir. 

En primer lloc hem de tindre clar que és totalment necessari guanyar la batalla mediàtica, és a dir cal afiançar els nostre mitjans de comunicació i construïr de nous, hem de tindre clar que les noves xarxes socials és una bona ferramenta que a priori no estem fent servir malament, però també hem d'irrompre en els mitjans més clàssics, és a dir premsa, radio i televisió. Lo ideal seria arribar a tot el nostre públic, però sent realistes primer hem de començar per tindre mitjans socials i comunitaris, fer cooperatives de comunicació al servei dels moviments socials, però que al mateix temps la gent no ho veja com els antics diaris de les organitzacions obreres, és a dir ens cal mitjans de comunicació que pugen interessar a tothom escrits des de la nostra perspectiva  podem dir que en la batalla ideologica guanyar la batalla dels mass media és condició necessària per desenvolupar altres aspectes de la lluita contra el sistema.

En segon lloc hem d'abandonar la correcció política, que pareix que la dreta ens ha endolsat de manera permanent. Açò implica desprendre'ns de molta càrrega moral del sistema burgés, és a dir per trencar amb aquest sistema cal que tinguem un sistema de valors propis amb una lògica pròpia, i això implica abordar problemàtiques i discursos amb que potser no estem còmodes. Amb aquestos debats hem referisc a temes tan espinosos com la migració, la seguretat ciutadana, etc. I no hem de tindre por a dir les coses pel seu nom, qui no diu el que pensa per por a que no el seguisquen no està sent honest en ell mateix.

Un altre puntal per construir un moviment popular sòlid és avançar en el tema del contrapoder, que queda molt bé en manifestos, però mai ens hem posat seriosament a desenvolupar-ho i serà aquest punt el que ens permetrà vençer. I quan parlem de contrapoder de que parlem en aquest cas de substituir les funcions de l'Estat al que volem enderrocar i crear institucions revolucionaries que competisquen amb les de l'Estat per demostrar al públic a qui ens dirigim, que l'alternativa som nosaltres i que no els fa falta ixe estat. I els que actualment estan fent açò no som els moviments anticapitalistes, sinó les organitzacions feixistes com és el cas de Grècia, i mentre diem que son demagògics no fem el mateix, en el cas que hem referisc és en el de tindre economats a preus populars, fora del control de les grans empreses transnacionals i que aquesta manera de consumir retribuïsca positivament amb els productors. En l'actualitat existeixen bancs d'aliments, cooperatives, etc. però no estàn lo suficientment avançades, i una manera útil d'estendre açò a nivell pràctic podia ser aprofitar les xarxes de casals i ateneus populars. 

Per últim punt i no menys important és la necessitat de gestionar la nostra propia defensa i seguretat, o anem a deixar a l'exercit de la burgesia que defensen al nostre poble? Jo crec que no, crec que calen milícies que garantisquen les nostre victòries, però no vos penseu que açò son reminiscencies del militarisme feixista, les nostres grups de seguretat estarien més fonamentats en l'autodefensa obrera al igual que les milícies llibertaries. I per suposat, ja que aquesta part pot pareixer la més perillosa aquestes no poden ser de cap manera autònomes, sinó que han d'estar sotmeses al poder popular. Per exemple que pasaria si quan anaren a desnonar a una persona els antidisturbis es trobaren en persones preparades militarment, sense por a l'enfrontament, doncs segurament s'ho pensarien dues vegades. 

Ladran, luego cabalgamos

No vos espanteu no vaig a fer una entrada en castellà, que Pompeu Fabra hem lliure, és una xicoteta reflexió a partir d'uns fets ocorreguts en classe de legislació. I és que estic deduint que el professor és d'UPyD, si eixe partit espanyolista tan d'esquerres per qual Ynestrillas demana el vot. I es que al final un se sent insultat al sentir els arguments típics de la caverna mediàtica espanyola i més venint d'un professor, que és suposa que s'ha de limitar a fer la seua feina i no utilitzar les seus classes com una eina d'adoctrinament ideològic.

Però no és així i aquest personatge no para de bramar contra els catalans i el suposat procés d'independència del Principat de Catalunya, amb argument tals com que fer un referèndum equival a fer un colp d'Estat i en la seua modesta opinió(a tot li dic opinió) el que cal és suprimir l'autonomia o en el seu defecte invocant la sagrada constitució del 78, emular a l'exercit democràtic de 1934 i bombardejar Barcelona, això no ho ha dit però ho ha insinuat.

I amb aquesta anècdota anem a enfilar l'agulla, és divertit vore com els espanyols rabien quan la seua colònia més productiva ha dit prou i pas a pas ha decidit emprendre un camí per separat, que ja veurem com comença i com acaba aquest camí, doncs tota l'artilleria mediàtica i la seua màquina propagandista es posa en marxa. I davant dels seus arguments puerils els independentistes els hem de respondre de manera contundent i clara a totes les seues fal·làcies.

Els catalans són insolidaris: Doncs ho sentim, però l'economia no falla en conjunt els Països Catalans, son els territoris de l'estat que més aporten i que menys reben. 

El referèndum és anticonstitucional: Serà anticonstitucional fer un referèndum, això demostra la qualitat de la democràcia espanyola, que no ha canviat mai les formes de fer del feixisme. Però resulta que hi ha una cosa que és diuen Drets Humans, i existeix el dret d'autodeterminació és a dir el dret a que els pobles trien lliurement el que volen ser i com ho volen ser. És el que passa quan la seua idea de democràcia és que els ciutadans voten cada quatre anys i que donen carta blanca als seus polítics per fer el que vulguen. I relacionat en el tema del referèndum, diuen que si es fera haurien de fer-lo a tot l'Estat, clar seria el primer cas en el món on la metròpoli decideix sobre si les seues colònies volen desfer-se del seu jou imperialista.

Sense Espanya vos arruïnareu: És una predicció sense cap fonament científic, ja que quan els diferents territoris que conformen els PPCC, han exisistit molt abans que la idea d'Espanya i han sigut de fet molt més prospers, sinó recordem les possessions italianes. I en l'actualitat podem dir que la nostra nació junt a Euskal Herria han sigut el motor econòmic de l'Estat, pel que fa a Euskal Herria no els afectaria tant la seua independència, ja que econòmicament viuen pràcticament com si tingueren un estat propi. En canvi com ja he explicat més endavant nosaltres aportem una gran massa impositiva. I cal voreu encara qui s'arruïnaria si no tenim l'oportunitat de fer el nostre camí mai sabrem el que passarà.

I més o menys acabarien ací les respostes als seus pseudo-arguments, en fi també vull dir que per aquestos atacs no ens fiem massa. Que els encaixistes no ens donaran la independència, per molt que parlen i s'omplen la boca. Vull recordar que no ens hem d'arronsar quan venen en l'argument de la por, però hem d'estar preparats per a tot. Perquè ser independentista implica estar a favor de la ruptura, és a dir voler trencar amb l'Estat Espanyol significa ser un antisistema, com ells diuen. I hem de saber que açò de la independència no és un joc i tenim una història plena de tortures, assassinats i jugades brutes. Així que no hem de baixar la guarda i estar preparats a defensar la nostra terra per tots els mitjans, com sempre hem fet els independentistes de veritat.

Visca la terra, mori el mal govern!

  

Concert per la llengua

D'aci unes hores comença el concert per la llengua organitzat pel Sepc a Vilanova i la Geltrú, amb busos d'arreu dels Païssos Catalans. Amb les actuacions de:

• Obrint Pas
• Kop
• At-versaris
• EINA
• Ebri Knight

Sobre la Violència

Sempre m'ha paregut interessant aquest debat, sobretot quan parlem del seu ús per a fins polítics. Sobretot és interessant aquest debat, generat arran de l'irrupció del 15M en el panorama polític, perquè fa veure com aquests posicionament pareix generar dos bàndols. El violent i el no violent, del violent no cal parlar molt perquè ja en parlen prou als mitjan de comunicació, però parlem dels no violents, que m'agradaria que no es confongueren amb els clàssics moviments de la no violència, doncs els agrada dir que el seu camí és el correcte, l'únic possible, no cal doncs analitzar les condicions objectives ni subjectives, ni la violència com a fenomen polític. Les posicions tancades tenen açò, que no son crítiques tant d'una banda com de l'altra.

Posant-nos en matèria  podem dir que tant l'ús de la resistència activa com passiva, son diferents vies per arribar a un objectiu, posem per cas l'abolició del capitalisme. I intentar excloure qualsevol de les dues vies és no tenir massa idea, és jugar-nos-ho tot a una sola carta i quan jugues a una sola carta, el que sol passar és que perds. Per això m'agradaria que la gent partidària de les accions violentes haurien de respectar la via dels no violents, i a l'inrevés també, sempre que no impedim als altres efectuar la seua feina. I cap baix concepte es pot criminalitzar una estratègia per fer que la teua siga hegemònica.

Si estem un poc atents a la història vorem que la legitimació és la millor arma contra els nostres enemics, ja que un poder sols és vàlid en quant que els demés li donen validesa. Un exemple d'açò és que un esclau sol pot ser esclau mentre que ell accepte el seu rol, és a dir que legitime la seua situació social. Per això la nostra feina ha de ser deslegitimar al Estat desobeint les seues lleis i aquesta desobediència és la que ens portarà a la victòria, i depenent del context a vegades pot ser útil cremar el banc central i a vegades una sentada. Sols cal que analitzem que ens convé per a deslegitimar el seu  poder i no descartar cap opció a priori.

Quina Independència?

Ja torne a la carrega després d'un temps sense escriure res, si recordeu unes reflexions molt curtes i molt negatives. Després d'un temps en standby he decidit continuar escrivint i continuar militant també, en la mesura que puga aportar alguna cosa. 

Però aquest no és un tema personal, simplement que veig com van evolucionant els fets al Principat de Catalunya referent a la nova explosió independentista, com a punt d'inflexió tenim l'exit de l'últim 11 de setembre. Com molt sabreu dins d'aquesta massiva manifestació independentista va estar convocada per l'ANC(Assemblea Nacional Catalana), si haguerem de definir aquest col·lectiu, els adjectius que buscaríem seria ciutadanistes, transversals i poca definició política. És a dir seria un tipus de 15M, però de temàtica estrictament nacional catalana, açò suposa una ambigüitat social, que permet que la gent de CiU manipule algunes assemblees, encara que també hi ha gent d'esquerres en el seu Secretariat, com és el cas de Carles Castellanos, un dels líders del MDT . 

Després d'aquest retrat ràpid del que és l'ANC, hem de veure que li falta com sempre la concreció, per a ells no és important el model d'Estat que volen implantar després de proclamar la independència. Fet que per a mi i tota la gent d'esquerres hauria de ser un error, ja que la gent de dretes mentre diuen que primer la nació i després ja vorem, tenen clar quin model de país volen, és el model de les retallades, de la concentració de capital i de la UE. Jo crec que hem de confrontar models i guanyar aquesta possible batalla. Perquè no hem de deixar que ens guanyen de nou els mateixos que van tancar als que mai han reculat, que han patit presó i tortures, és a dir per als revolucionaris catalans.

Aleshores ens trobem amb una estratègia clara per part de la burgesia catalana (CiU), és que després de fer la viu-viu durant tant de temps, després del gran èxit de la manifestació de l'11, es puja al carro i la gent pensanse que s'han tornat els més independentistes, van a rebre al President aplanant el camí per la seua majoria absoluta, i de passada oblidem com està castigant aquest govern a les nostre classes populars, gràcies a les retallades. I per acabar d'arredonir la festa convoquen eleccions anticipades aquest 25N, per fer-nos creure que serà el plebiscit de la independència i amb açò poder desmuntar les opcions rupturistes al parlament o creieu que les CUP es presentaran i seràn primera força?

Davant de tot açò ens trobem un escenari on l'EI no arrisca i prefereix la seua feina d'anar creant estructures i anar poc a poc, que no ho critique que conste, però crec que tot està passant molt ràpidament i crec que fa falta un full de ruta per part de l'EI per dir quin país volem i amb això crear candidatures rupturistes per contrapesar el poder de l'ofensiva capitalista.

Jo també estic indignat

 

Encara que comence amb aquesta frase no vos aneu a trobar un intent d'anàlisi del moviment indignat ni molt menys, simplement és un intent de desfogar-me de la situació política que hem rodeja. Realment després d’anys i panys militant en diversos moviments socials i polítics he arribat al punt de l’extenuació, del cansament, de vore que m’ha tocat militar en els anys de l’apatia social i això cansa molt. Doncs si estic fart de que al meu poble, la meua comarca i el meu país intentar canviar les coses siga una feina esgotadora i al final un explota. Estic fart de les lluites fraticides, de la CGT amb la CNT, de la inoperativitat en l’EI al País Valencià, de les batalles electorals entre EUPV i Compromís, i de les lluites caïnites dins del moviment comunista, també del reformisme dels indignats i de la por al que diran. Realment pense que tot açò passa perquè ens han guanyat, ha guanyat l’individualisme del capital, ens doblegaran en una crisi econòmica, i els moviments rupturistes estem pensant en la mona de Pasqua. Estic indignat amb la situació política al meu poble, on es viu una puta dictadura si pretens canviar qualsevol cosa. Davant de tot açò podia decidir militar com sempre he fet per canviar les coses, però de moment no me sent vençut i me dedicaré a gaudir de la festa amb els meus amics a treballar quan puga i a estudiar si puc. En fi espere que aquest parentesí dure poc, però realment no me queden forces per tirar endavant.

Bon tall enemics de la terra

Açò no és habitual, normalment no escric de coses que hem passen en la meua vida, però avui anem a fer una excepció. És trist sentir odi i ràbia cap a una persona, però crec que quan estàs davant d’un porc, ignorant, del PP i maltractador d’animals, està justificat plenament. Per això pense que la mala llet, que és gasta la gent així, que a més a més són subnormals, perquè tenen ganes de buscar-te sol li desitge tot el mal del món o com diria Pablo Hàsel: “no me sabe mal tu tiro en la nuca”. A vegades existeix la justícia cruel del destí, simplement espere que no hem busque, perquè hem trobarà i ara no li respondre en evasives, li parlaré clar i català, que segur que li fotra més.

El personatge en qüestió defensava d’aplicar la llei antiterrorista a tots aquells, que qüestionen la figura del rei espanyol, posat a dit pel Franco ( ixa gran persona), doncs ho sent però ens hauràs d’aguantar anys i anys a tots els antisistemes, perquè la teua merda d’estat el reduirem a la cendra, jutjarem a tots els culpables i ens haureu de suplicar engenollats plorant per la vostra vida. Son així de tontos els peperos i més quan són la carn de canó de la crisi, sou treballadors de dretes, heu traït a la vostra classe social i vos penseu que sou empresaris o directament els llepeu el seu brut piu d’especuladors i rates de claveguera sempre amb el gran capital, cobrareu 3 euros l’hora i encara ho justificareu la vostra explotació laboral, tirant la culpa als estrangers. Però el temps posa a cadascú en el seu lloc i més a més en una data com avui. Feixistes espanyols, en realitat sou tan patètics que no arribeu ni a feixistes, ni una paraula amb ells, no es mereixen un minut del nostre temps.

Festes alternatives i populars a debat

 

Fa temps que tenia en ment escriure un article d’opinió sobre aquest tema, ja que és un fenomen social prou interessant, que almenys en la Plana ha fet que la gent és mobilitze per crear un model d’oci un poc diferent al que ens tenen acostumat la majoria d’ajuntaments dels nostres pobles, que majoritàriament son bous al carrer, processons i orquestres/discomòbils. Si fem un xicotet repàs històric a aquest moviment anomenat festes alternatives a les nostres contrades, veiem que un dels pioners en fer-les han sigut les FAB(Festes Alternatives als Bous-Borriol), que tal com indica el seu nom pretenien ser unes festes amb una reivindicació animalista, encara que darrere hi haguen moltes altres coses com realitzar passes de video, xarrades, batukades, malabars, concerts de música reivindicativa,etc. Veiem com els nostres veïns del nord, ja feia temps que feien festes alternatives i amb un caràcter ideològic molt marcat i sempre en la funció de treure diners per als diferents moviments socials.

Concretant un poc més veiem com fa un anys van seguir aquest camí Castelló, veiem que el model seguit és més el de les festes alternatives al servei dels moviments socials, de fer la iniciativa va nàixer del Casal Popular de Castelló a partir del 2009, encara que no es tractava sols de fer actes per autogestionar a aquest col·lectiu, sinó que d’alguna manera intentava arreplegar tots els actes alternatius que havien fet i segueixen fent moltes colles de Castelló, però centralitzant tots aquests actes en un sol cartell. Després de que des de Castelló s’encenguera la flama van continuar altres pobles com Borriana, Almassora, Betxí, el Grau, Almenara i Nules. En aquest context es va arribar a crear una coordinadora de festes alternatives de la Plana, perquè pareixia que la embranzida aniria en augment, però desgraciadament la majoria de pobles, no han pogut continuar fent festes alternatives. Si ens posem a analitzar el perquè de que moltes festes s’hajen deixat de fer o no tinguen uns cartells tan atractius bàsicament és perquè ha hagut un posició prohibitiva i censuradora per part dels ajuntaments de la nostra comarca, majoritàriament governats pel PP, encara que no m’agradaria que siga pres com un dels símptomes del fracàs de les festes. És veritat que molts pobles han iniciat una ofensiva per tallar-nos les ales i molts ho han aconseguit, de moment, la tàctica que solen utilitzar és aplicar normatives de regulació d’espectacles, que normalment s’apliquen a les empreses d’oci, a associacions culturals.

El que hem referia és que hem d’entendre que no està clar que unes festes alternatives, que pareix que hajen de plantejar un model d’oci diferent, depengen del color polític de les institucions municipals, fet que ens condemna en caure en un bipartidisme i que siguem utilitzats com a esquer electoral de cara a la gent més jove. Això vol dir que realment no estàvem creant espais realment alternatius, sinó que simplement ens estàvem dedicant a confiar en el poder establert i a realitzar activitats, que ens quadraven. La mostra de tot açò és que ens apliquen lleis estúpides i no sabem com actuar, ens bloquegem.

Una vegada encetat el debat, que més m’interessa personalment, és que són per nosaltres les festes alternatives, i perquè dediquem esforços en muntar activitats lúdiques. En primer lloc el fet que ens vulguen prohibir les festes és un símptoma, ja que utilitzen les festes majors per tal d’alienar la població, és una manera de fer populisme i de demostrar que en realitat ells també són el poble, de fet es graciós vore com  en València Rita es cabreja perquè els moviments socials del cap i casal van a reivindicar en les mascletaés volen fer creure, que els manifestants estan contra les falles, els estant xafant la seua festa de manipulació i descontrol. Aleshores veiem que una de les funcions de fer unes festes alternatives és crear un espai de sociabilitat, on el poble s’expresse lluny del control de l’establishment, d’alguna manera crear un contrapoder a través de la festa.

L'hivern, retallades i consciència de classe

De nou estem ací en un altre article d'opinió aquesta vegada parlaré arran de les mobilitzacions que han eixit al País Valencià a causa de les conseqüències de les retallades en l'educació fins arribar al punt de deixar a escoles i instituts sense poder gaudir de prestacions bàsiques com la calefacció i l'enllumenat. 

Anem a prendre diferents referències per arribar on volem arribar, una és la noticia de l'expulsió de l'alumne de l'IES Vila-roja d'Almassora arran de fer unes fotografies de la seua classe, on els seus companys van decidir anar a classe en mantes, una manera de protestar simpàtica i inofensiva. Veiem que l'excusa que dona la directora del centre és que dona mala imatge del centre, i hem pregunte que davant d'un deficit tant important d'infraestructures, et molesta el prestigi, que els teus alumnes no tinguen la possibilitat de no patir fred en hivern o de fer-ho sense llum. Però no és tracta simplement que aquesta directora li perda l'aparentar, sinó que podem observar clarament una motivació política en aquesta expulsió, totalment arbitraria. Jo hem pregunte realment si la gent que vota el PP, espere que no tota, siga tan sectària, que sols veja que tot és culpa del PSOE. Davant d'aquest fet, vull puntualitzar que no defense al PSOE, per mi son dues cares de la mateixa moneda són els partits del règim. Tornant al tema el que ens ocupa no entenc com una directora simplement no pensa que açò pot ajudar a que es solucione el seu problema d'infraestructures, podem dir que és el que passa quan no valorem com a societat els interessos col·lectius.

I no anant-mos massa lluny d'Almassora vorem que en Nules, també hi ha hagut mobilitzacions per part del professorat, incloent votants habituals del PP, fet que contrasta que no tots els votants són iguals, les coses com siguem, un altre tema seria valorar si son conseqüents en el partit que voten. Doncs simplement volia parlar del cas de  Nules per enllaçar la noticia d'un mitjà digital. Doncs d'ací el que realment ens interessa no és la noticia en si, ni tan sols la seua redacció, ni les intencions del diari en qüestió. El que ens interessa realment són els comentaris i vorem una tendència de certes persones, que no els agrada aquestes mobilitzacions, perquè les encapçalen professors, si amics ixos malvat funcionaris, que se passen tot el dia esmorzant i prenent café, i damunt que fan poques classes, encara tenen la barra de tindre tres mesos de vancances, en definitiva una casta de priviliegiats molt allunyats de la realitat de la gent treballadora. Doncs no amics els funcionaris son treballadors igual que vosaltres, i si tenen un treball qualificat o com vullgueu anomenar-lo, és perquè han estudiat, han passat unes oposicions i sempre han cobrat el mateix, inclus en aquells bons temps, on els treballadors no qualificats lligaven els gossos en llonganisses, que després torraven en el minúscul tros de jardinet, pel quan s'havien hipotecat el futur, pensanse que eren els nous rics, que gaudien del valencian way of life.  

Deixant ja el to irónic, possem-nos seriosos culpar als treballadors alienats, demostra l'altra cara de la moneda. És a dir que la lluita de classes l'estem perdent i l'anem a perdre si el poble treballador segueix lluitant per les molles. Però part de la culpa la te certa intel·lectualitat de pa sucat amb oli, pagada per la burgesia, s'ha entestat en repetir als quatre vents una vegada esborrada del mapa la URSS, que ja no existeixen les classes, almenys en Europa, el que existeix és gent amb més diners i gent amb menys. Aleshores ja tenim muntat un entramat pel qual els treballadors que cobren més que tu son motiu d'enveja i  de recels, però curiosament mai del qui te més, és a dir d'aquells que tenen els mitjans de producció, i que et roben feliçment el fruit del teu treball cada vegada a un preu més baix. Per això per trencar aquest aïllament entre les classes populars, el que hem de fer és recuperar la consciència de classe i açò de moment sols es pot fer mitjançant la pedagogia, també és veritat que en situacions de penúria com les actuals és més fàcil obrir els ulls als nostre companys de trinxera. Però per guanyar aquesta batalla als nostres enemics naturals (la burgesia) necessitem mitjans de comunicació propis que contesten a tot el seu entramat de manipulació i alienació.

Per això si som conscients que som un col·lectiu amb unes problemàtiques molt paregudes, i fem enpatia amb els nostres, sols sentim-nos de nou com una classe, que tenim consciència de que tenim enfront una altra classe que ens explota, de les maneres més subtils si voleu, però ens exploten. Cal clarificar la situació saber qui som nosaltres i qui son ells. Aleshores ja es podem plantejar les estrategies per afrontar en dignitat la lluita de classes, una lluita que hem de remuntar.

Assemblea oberta als moviments socials de Castelló

Diferents persones i organitzacions dels moviments socials castellonencs convoquem a una assemblea oberta per tal de tractar un posible calendari de mobilitzacions per als propers mesos amb l’objectiu de fer front a les reformes fiscals i laborals, així com les retallades socials que estem patint els darrers mesos, i que s’accentuaran en el futur inmediat.

Moviments socials i 15M:
El cicle de lluita iniciat el passat 15 de maig, que donà forma a espais populars i assemblearis de mobilització, va arrosegar multitud de persones a sortir als carrers i denunciar la gestió de la crisi que estaven fent els grans poders econòmics i polítics d’este país. En aquesta dinámica de lluita i mobilització hem participat i participem moltes persones que venim de llargues lluites socials, si bé és cert que invisibilitzades i reduides a minories actives, que hem coincidit amb moltes altres persones que, per raons diverses, es movien de forma decidida i contundent per primera vegada (o després de molts anys) als carrers.
Tal i com ha passat a altres territoris de l’estat, l’empenta i la força incial del moviment 15M com espai de lluita popular, ha anat perdent eixa vigorositat per diverses causes: inicial cobertura mediática i posterior invisibilització, cansament de moltes persones per seguir un ritme vertiginòs d’activisme, desencontres entre posicionaments front als objectius i mètodes de lluita, i en definitiva el normal desgast que implica una lluita de tanta intensitat durant mesos.

Pel que fa als diferents moviments socials i organitzacions que varem vore en el moviment 15M un espai de confluencia on compartiem bona part de les reivindicacions i motius d’indignació, si bé inicialment bona part de les persones integrants d’aquests ens varem volcar en donar forma, difussió i suport al moviment, és evident que l’evolució natural d’aquest no ha suposat la inicialment esperada fussió de totes les lluites i moviments en l’assemblea del 15M de Castelló (una qüestio comprensible en tot cas). Açò per diferents motius dels quals fem una breu menció:
- Per part de moltes persones membres de moviments socials i organtzacions no hem vist la suficient consistencia inicial en les formes d’organització i en el discurs de transformació social, sinò més bé un espai unitari amb sensibilitats diverses on a títol individual en principi totes les veus eren tingudes en compte. Per tant, un moviment complementari i popular on els individus amb diverses formes de pensar podem participar del debat i la reivindicació d’altres formes de govern i de sistema econòmic.
- En relació amb açò, a Castelló (igual que altres ciutats i territoris de l’estat) existeixen moviments socials i organitzacions de llarga trajectoria i de grans esforços i recursos invertits com per decidir precipitadament abandonar-los de forma irreversible. Aquest fet creiem que és sobradament comprensible, i que resta força i capacitats de cara al futur.
- En tot cas, es evident que compartim tot el món l’importància abrumadora de les mobilitzacions del 15M durant aquests mesos arreu de l’estat i del món, considerant especialmente el cas de Castelló, on feia molts anys que no es veien mobilitzacions tant importants.
- Al mateix temps, l’impacte d’aquestes mobilitzacions ha suposat una dinámica de qüestionament i autocrítica cap a les fórmes de lluita i d’organització tradicionals que provocaran que res torne a ser com avanç en aquest sentit, si bé hi ha certs procesos que han de ser lents i fer-se de forma conscient i eficaç. 

Arribant a aquest punt, considerant les relacions i les afinitats establertes entre el moviment del 15M i altres col.lectius i organitzacions locals, considerem que, si bé no és una proposta viable ignorar les dinàmiques de lluita i autoorganització anteriors al 15 de maig declarant-les inviables i obsoletes, sí que considerem que cal seguir avançant en els procesos de coordinació i de confluencia de totes les lluites socials en diversos terrenys que en aquests moments podem fer front a les retallades socials, reformes laborals, perduda de drets i expoli de les clases explotades i amb menys recursos econòmics.

Proposta de coordinació:
Es per aquests i altres motius que persones integrants de diferents col.lectius i organitzacions pertanyents als moviments socials castellonencs llancem la proposta de crear un espai unitari capaç no solament d’incoporar persones a títol individual, com l’assemblea del 15M local, sinó també d’establir nexes de col.laboració amb altres persones organitzades que no tenen temps per poder asumir l’activisme i la participació que implica l’assemblea 15M de Castelló. Aquesta formula ens permetria:
- No duplicar el temps que persones amb afinitat i ganes de treballar conjuntament hem de dedicar per estar organitzades i prendre decisions de cara a futures mobilitzacions.
- Poder abastir diferents lluites i sectors de conflicte que impliquen treballar amb intensitats i constàncies diferents, dificilment compatibles (però si complementaries) amb l’activisme a l’assemblea del 15M.
- Mantenir canals de comunicación i coordinació entre activistas, podent arribar a persones que no tenen disponibilitat a acudir a la plaça o el local setmanalment.
- Incrementar el poder de convocatoria de futures mobilitzacions.
- Fomentar el debat i l’intercanvi d’idees entre diferents models d’organització, de lluita i de proposta d’alternatives front la crisi.
- Promoure formes de coordinació i lluita conjunta similars a les que altres territoris i assemblees del 15M están desenvolupant, com el cas d’espais unitaris amb centres socials, afectats per les hipoteques, sindicats de base, grups ecologistes, en defensa dels serveis públics, etc.

En aquest context, entenem que davant els temps que ens venen a sobre cal tenir la capacitat d’enteniment, la flexibilitat per deixar de banda les trinxeres particulars fent un front comú, sense perdre allò que ens dona fortaleza i respectant l’autonomia i les diferents sensibilitats de cada persona i col.lectiu.
Per això, proposem una primera pressa de contacte per tal que les persones i organitzacions decidides a fer front a les properes retallades en materia de drets socials, econòmics i laborals, i a proposar vies més justes per fer front a la crisi en la que ens han clavat les clases dirigents, ens trobem i valorem la possibiltat de posar en marxa un calendari de mobilització i denuncia conjunta.
La nostra proposta és una trobada per als propers die 18 de gener, bé al Casal Popular, al Casal Popular per poder parlar i debatre quines possibilitats tenim de cara al futur de forma conjunta.

Tot està per fer. No tenim res a perdre i sí molt a guanyar.