Sóm memoria viva, contra el seu oblit.

A vegades és la ràbia la que hem porta a actualitzar aquest blog, sobretot quan ens referim als meus articles d'opinió, evidentment no son ni massa bells ni massa ben escrits, a sovint amb alguna falta ortogràfica. Però açò no és el que conta, ja que podíem dir que els meus escrits tenen una funció terapèutica, aquestos escrits "no m'ajuden a comprendre millor la realitat, hem fan sentir més alliberat", tal com diu una cançó del Nota.

Però ara deixem-nos d'introduccions i anem al tema. Esta clar que des de les escoles se'ns diu que hem d'estimar l'altre, que l'odi no és bo per a ningú. Aleshores amics que passa quan l'altre ens odia i farà tot allò per destruir-nos a vegades literalment, altres metafòricament. Doncs la solució que ens dona la cultura que ha estat imposada a les nostres terres és que hem d'aprendre a oblidar i a quan et volen fer mal a donar l'altra galta.

Si açò ja es dona en els àmbits més personals de la vida, no cal pensar quan açò és trasllada a la relació de l'individu amb l'Estat. Que ens podem trobar, doncs que l'Estat t'està intentant anul·lar per tots els mitjans i aleshores tu dones l'altra galta i quan algú no la dona veus normal que es justifique la violència contra aquest individu. Per aclarir aquesta xicoteta explicació que millor parlar de la nostra historia recent sobretot si retrocedim en el temps fins 1936,que és quan va començar una guerra civil a l'Estat Espanyol. Està clar que des dels dos bàndols es van cometre atrocitats, si però ací anem a parlar de la voluntat del bandola nacional-catolic, no el podem anomenar feixista unicament.

Sempre ens parlem d'aquesta època com una etapa, on no era tan mal com el pinten, hi havia un sistema educatiu baix i un poc autoritari, de fet mai se l'ha volgut equiparar amb altres dictadures amb tics feixistes, com va ser el cas d'Itàlia i Alemanya. Perquè si parlem de morts Hitler va provocar molts morts, crec que 6 milions, en canvi poques vegades s'ha parlat escandalosament dels morts provocats pel franquisme, que va arribar a 1 milió, si tenim en compte la població de l'Estat i la seua extensió tampoc es queda curt.

EL problema és que totes aquestes morts no van ser sols durant la guerra, sinó que van continuar fins quan estava agonitzant el cabdell militar espanyol. A tots en sonaran casos com els de les 13 roses, l'execució d'unes 13 militants comunistes menors d'edat afusellades sense cap compassió. O el cas dels morts que s'ha trobat en les foses comunes, per exemple a València, on ens mostren barbaritats les més flagrants xiquets recent nascuts esclafats per les botes homicides dels generals addictes al regim franquista.

Molt bé, però aquestos casos sols han sigut durant la guerra després l'espiral de violència continua fins que aconsegueixen tancar, assassinar i exiliar a tots els opositors al sistema. Sobretot en els anys immediats de la guerra veiem com la repressió contra els maquis, la resistència armada contra els vencedors, és especialment cruenta. A mode d'exemple trobem com si s'assabentaven que algun poble servia de nexe per als maquis i els subministrava menjar o qualsevol cosa necessària per a viure, per evitar dubtes mataven sistemàticament a la família sospitosa si algú els havia delatat o sinó apareixia el culpable, doncs arrasaven tot el poble incloent-hi la població.

Un altre punt de la repressió van ser els durs anys de presó, i el convertir als anomenats rojos, que perfectament podien ser de dretes, en ma d'obra esclava per construir o monuments com el Valle de los Caidos, o construir obres públiques, en aquest cas pantans.  Després també tenim la repressió de les mentalitats dut a terme per l'església espanyola, església que encara a dia d'avui no  ha demanat perdó. De fet la vida diària per a molts vençuts  va ser una mort en vida, tot el món t'assenyalava com si fores un monstre a més a més s'evitava moltes vegades que pogueres treballar, o si ho feies amb la mateixa dignitat que tenia un porc. De fet moltes famílies roges que demanava pietat i caritat a les famílies cristianes, acceptaven alimentar-los de les sobres, però no dels mateixos senyors sinó el que els sobrava als animals domèstics o de ramat.

Però va arribar un moment que aquesta situació tant opressiva havia de girar-se, de fet veiem com a partir dels anys 1960, comença l'activitat política, la clandestinitat i amb açò els assassinats. De fet podem recordar els obrers de Vitòria afusellats al eixir de l'església on estaven refugiats, l'execució del militant llibertari Salvador Puig Antich o els 5 últims afusellats. A més a més l'assassinat en les comissaries, gent que es tirava per la finestra, que fugia pels terrats i caia al terra, sospitosament amb un tret de bala.

I després de tot açò va vindre la transició un rei anomenat pel cabdell, el soterrament de la memòria dels repressàliats per Franco. I ací és quan ens van mostrar els valors cristians del perdó i de posar l'altra galta. En aquest cas posar l'altra galta va ser fer-nos engolir una constitució continuadora del franquisme amb formes més europees, però en el més essencial el mateix. De fet els jutges continuen sent els mateixos a alguns jutjats especial com el TOP, se li va canviar el nom pel d'Audiència Nacional i tots tan contents. Després de tot açò no es podem perdonar de cap manera, l'odi que els tenim és legitim. Ja que als nets dels qui van patir el franquisme no els van poder soterrar en una fossa comú, ho fan en la fossa comú de l'oblit. Sols per tot el que van patir els nostres avantpassats seria de covards renunciar a la seua herència.

I si a més a més pensem que som gent dels Països Catalans, on se'ns va voler fer desaparèixer com a poble o bé prohibint la nostra història, cultura i llengua, o bé propiciant la immigració de  les zones més empobrides de l'Estat, erigint-se els que els van abligar a deixar la seua terra en els seus salvadors i a nosaltres que quasi els vam obrir les portes, en una mena d'autoritaris bojos que parlaven una llengua estranya, per a evitar que ens entengueren.