Festivern 11-12

Ja està ací el Festivern, un dels festivals més consagrats al País Valencià, podem dir que en l'oferta d'ocí que hi ha la nit de Cap d'any, demostra que anar de concert en aquesta nit és possible no cal anar solament de Discoteca a uns preus desorbitats, solament perquè és una nit amb uns preus també desorbitats, que no mostren cap tipus d'espectacle que pague la pena. En canvi tenim l'alternativa del Festivern, que és dues nits de concerts de música en valencià i en altres llengues amb diferents estils.

Per aixó vos deixem l'informació del festivern

30 de desembre

• Arthur Caravan
• Feliu Ventura
• Voltor
• Atzembla
• Termofrigidus

31 de Desembre

• Arrap
• La Pegatina
• Obrint Pas
• La Raíz
• New York Ska Jazz Ensemble
• Panoramix
• Dj Panxo
• Dj Plan-B

La Unitat Popular al País Valencià

En aquest títol tan cridaner comencem un article, que el que pretén és analitzar la situació del País Valencià des de la perspectiva de l'Esquerra Independentista. Primer de tot dir que la situació com a moviment ha millorat respecte els anys, però seguim estant en un punt mort, seguim en un gueto. Analitzar les causes són un poc complicades, però començaré amb la idea que tenim molta gent del nostre propi país, i les diferents postures oposades que s'encontren. 

Realment que entenem pel País Valencià? i pels Països Catalans? veig que es un tema que arran de la famosa Batalla de València no va quedar tancat i sempre torna. És un tema sobretot identitari de símbols i identitats enfrontades, que crec que és inevitable resoldre en tot l'espectre polític valencià més o menys amb sensibilitat nacional i progressistes, més que res per posar alguna etiqueta. Veiem aleshores diferents concepcions veiem que hi ha posicions que consideren que el País Valencià és simplement el sud de Catalunya i que s'hauria de suprimir la seua personalitat pròpia en favor d'uns PPCC, on sols tingueren cabuda les comarques. Tenim un altra visió del País Valencià, que accepta que és una nació i que la seua prioritat ha de ser la independència de la nació valenciana i si de cas ja es faria una futura federació amb la resta de PPCC. Diriem que aquestes dues postures son la cara i la creu, encara que som conscients que hi ha d'altres intermèdies, que és on podriem ubicar el projecte de PV de l'EI, és a dir acceptem que la nació son els PPCC, però que en el seu sí te diferents territoris amb personalitat pròpia com seria el cas del PV, que degut al context històric del projecte imperialista espanyol han dut a ser un país esquarterat amb diferent velocitats. 

Per a mi personalment la postura més lògica seria la de l'EI, ja no ho dic en termes corporativistes que no m'han agradat mai, sinó perquè entén el projecte de PPCC com enfrontat a l'Estat opressor i que entén la diversitat del nostre poble. Però a la llarga no ha servit de molt l'estratègia de la defensa a ultrança dels PPCC i la reivindicació com als que hem dut endavant la flama de la nació sencera. I encontrar un perquè ens pot ajudar a veure que ens ha dut aquest punt. Un dels fets indiscutibles és l'espanyolisme que impera al PV, en forma de blaverisme que ha fet que en la població es veja com a negatiu tota relació amb els nostre veïns del nord. Hi davant d'aquesta realitat social a la població valenciana no pots entrar directament dient tu vius als PPCC, remarcant sempre aquesta realitat que no que viu al PV i no a Espanya, perquè a la llarga el primer pas per ser PPCC és ser PV, tal com dia Joan Fuster. I ser PV ha de ser incompatible en ser espanyol, eixa és la feina primordial que hem de fer sentir a la nostra població, que no son ni Comunidad, ni Levante español. 

Després d'aquesta reflexió volia comparar tot açò amb l'auge de marca Compromís i perquè ha generat una predisposició favorable en la població valenciana. L'anàlisi dels seus encerts seràn més en  clau nacional que social, molts es tiren les mans al cap perquè la unió del Bloc i Iniciativa (una escissió d'EU), han generat un discurs agradable entre la progressia valenciana, i en la població general, pel fet del que ells anomenen valencianisme de construcció. I aquest valencianisme de construcció en que consisteix, doncs en definitiva en fer certes concessions a una branca del nacionalisme valencià que en molts sectors se'l consideraria neo-blaver, i en sumar esforços per a la construcció del País Valencià, en lloc simplement d'enfrontar projectes més o menys pareguts. En aquesta idea simple el que és tracta és de construir la identitat dels valencians i valencianes del segle XXI, i construir aquesta nova identitat suposa superar la Batalla de València trencar amb aquest mur que ens hem posat nosaltres mateixa en molts casos. I en açò vull dir que Compromís és la panacea i ens hem d'unir a aquest projecte, la resposta clara és no. I no per mania, sinó perquè l'espai de l'EI és un altre, nosaltres hem de ser l'esquerra rupturista hem d'encarnar el projecte de la Unitat Popular i Compromís no ens du a la Unitat Popular, ens du a una reflexió sobre com ens hem d'articular les classes populats valencianes. La idea és superar tot açò i el que és un projecte electoral descafeinat tant en allò social i nacional, donar-li una nova embranzida. 

Jo crec fermament que hem d'anar als debats sobre les banderes, que tant ens han dividit i superar-los en definitiva no ser hermètics fer confrontació ideològica i utilitzar la dialèctica i recuperar els nostres símbols. Això passa per acceptar la controvertida reial senyera de València, que continua alçant velles passions, hem de discutir si ha de ser la bandera de tots els valencians o sols de la ciutat de València. Jo crec que ha de ser privativa de la ciutat, encara que historicament pot ser interpretat de diverses maneres. Crec que recuperant els simbols estrictament valencians i sumant-los als que son considerats dels partidaris pro-PPCC estem desarmant al blaverisme, fem que se lleve la seua careta i que es presente en la seua vertadera forma feixisme espanyolista. Seria una manera d'acabar amb els debats, així com recuperar festes popular segrestades pel regionalisme com les falles, hem de fer notar la pressencia, dels nostres símbols, la nostra llengua i la nostra música en totes les festes populars, però en les falles especialment perquè pareix patrimoni exclusiu de la dreta i no ho podem permetre.

Per tot aixó hem d'engegar espais on es puguen dur aquestos debats, ja no únicament al si del nostre moviment, sinó de tots els moviment rupturistes i amb sensibilitat nacional. És d'aquesta manera com es construeix la Unitat Popular, almenys des del meu punt de vista. 

Articulació del desig a través del bon tracte

Taller "Articulació del desig a través del bon tracte"


a càrrec de Anna Garcia.


Us convidem a l'activitat que organitza el Casal Popular de Castelló amb motiu de 25 de novembre, dia contra la violència de gènere.




* No cal inscripció. Es demana puntualitat.


**************************************************************


La violència de gènere és un problema estructural que afecta a totes les persones. La existència de un marc patriarcal de relacions impulsa a les persones (en funció del sexe del naixement) a pensar, senAquest taller té l'objectiu de ser un espai de reflexió sobre el desig i els afectes, per tal de aproximar-nos a comprendre com són les persones que elegim per a mantindre una relació de parella, un encontre sexual, etc. Què característiques té la persona que t'atrau? És habitual que acabe enamorant-me de la persona que no em convé? A partir d'aquestes i altres reflexions, construïm la nostra proposta de superació de la violència de gènere des de l'educació, defenent que, és possible articular el nostre desig cap a l'elecció de relacions basades en la cura i el plaer i, en definitiva, cap a la construcció conjunta de relacions igualitàries i autònomes.tir i actuar segons dos subcultures: la masculina i la femenina.


La societat patriarcal-capitalista promou uns determinats models els quals orienten l'atracció i guien el nostre desig cap uns determinats models d'homes i dones que són discriminatoris i violents. Així, cada volta és més sovint trobar-nos amb relacions de maltractament en l'adolescència i la joventut. Aquesta socialització en relacions de violència fa que existisquen pocs models de referència de bon tracte i, per tant, hem de dedicar esforços en el nostre dia a dia per a construir-los.

Valoració electoral

Després de les eleccions del 20-N toca analitzar els seus resultats i fer valoracions polítiques d'aquests. Primer vorem dades generals per més tard fer les valoracions, ja que crec que aquestes dades s'han de treure sobre el total de la població i no sobre la que vota, així compararem totes les opcions.

• PP: 30,98%
• Abstenció: 27,78%
• PSOE: 19,95%
• IU: 4,80%
• UPyD: 3,26%
• Amaiur: 0.95%
• CiU: 2,90%
• Vots en blanc: 0,95%
• PNV/EAJ: 0,92%
• Vots nuls: 0,90%

Podia continuar posant més dades, però ho veig innecessari . També hem de tindre en compte una cosa alhora d'interpretar aquestes dades i és que els partits que no son d'àmbit estatal, encara que siga un percentatge molt xicotet també els poden votar menys persones. Primer de tot una cosa que podem destacar és la desconfiança de la població cap a l'actual sistema representatiu, fet que es reflecteix en l'alta abstenció, en els vots nuls i en blanc. Un altre tema derivat és el percentatge del partit guanyador, que segurament governarà amb majoria absoluta amb poc més d'un 30% és a dir que sols 3 de cada 10 persones confien en el PP. Aquests resultats deixen en la taula temes com la llei electoral, que sent una de les més injustes de la UE, suposa que li calen menys vots per treure més representació. Aleshores davant açò hem de pensar quin tipus de llei electoral seria més representativa i d'alguna manera no afavoriria el bipartidisme, molt parlen d'una única circumscripció electoral, fet que ens encaminaria clarament a una gran injustícia per aquells partits, que sols es presenten en un territori, i no garantiria la pluralitat nacional de l'estat, de fet ens faria avançar inexorablement cap a un major centralisme. Aleshores si l'estat en teoria és autonòmic, les autonomies haurien d'avançar cap a ser estats federals a la força, doncs no podem dir que ho siguen doncs prèviament no han sigut lliures per a federar-se. Doncs veiem que la circumscripció hauria de ser la comunitat autònoma, i també reduir la barrera electoral al 2 o al 1% i al mateix temps ampliar el número de persones que formen el Congrés dels diputats, que siga per exemple de 500 com molts altres països.

Una altra valoració que podem fer de les eleccions és la pujada de forces d'esquerres tant a un àmbit estatal com territorial, tenim per una part la pujada d'IU de 2 a 11. I la estrena d'Amaiur a les eleccions amb 7 diputats, és curiós com li ha beneficiat la llei electoral, on veiem que suposa una embranzida cap al procés de pau i l'autodeterminació en Euskal Herria(sota dominació espanyola), encara que en Nafarroa no ha acabat de tindre tanta importància, perquè s'ha dividit el vot degut a la formació Geroa Bai. Doncs podiem dir que el sector d'aquesta coalició que no és del PNV-EAJ, sense problemes hagueren pogut votar a Amaiur. També veiem com a entrar Compromís-Q en el parlament, encara que aquest escó el poden interpretar de moltes maneres, i un d'ells és el paper d'Equo, que ha passat amb aquesta formació eixida pràcticament del no-res, i que intentava aglutinar el vot ecologista a l'Estat, però no ho ha aconseguit doncs el partit ecologista tradicional ha anat en coalició amb IU, i l'altre sector ha anat a Catalunya amb IU i al País Valencià amb Compromís. De totes les maneres quan s'han presentat sols han tret més de 200.000 vots i no sabem quin serà el futur d'aquest partit, que en lloc d'aglutinar el moviment ecologista pareix que l'ha fragmentat i preten ser la delegació espanyola dels Verds Europeus (dreta ecologista). I aleshores Compromís anirà a Madrid a fer el que ha fet tota la vida a nivell de Principat ERC i CiU, però sols amb un representant, que com sabem tindrà ben poca força, i no sabem amb qui s'unirà, supose que per afinitat ho faràn amb BNG i CC, doncs els altres grups ja tenen grup propi.

D'alguna manera aquestes són les valoracions més positives, però tindrem un PP amb majoria absoluta, que serà la versió original de l'ofensiva neo-liberal, no el hacendado europeista sociata. Tindrem desmantellament dels serveis públics, i per una altra banda tenim l'augment de UPyD, que és molt preocupant doncs són de fet feixistes espanyols, al més pur estil del lerrouxisme dels anys 20 i 30. Vorem que serán uns grans aliats del PP en quant a retllar les llibertats nacionals de tots els pobles oprimits de l'Estat Espanyol, cal no perdre de vista que van ser ells els que van intentar impedir que s'acceptara el dret d'autodeterminació en l'Acampada de Barcelona(moviment 15m) i els denunciants per a carregar-se la immersió lingüística al Principat. 

Que fer davant de les eleccions estatals

Ja fa uns quants dies que ha començat la campanya electoral a l’Estat Espanyol, però a diferència d’altres comicis aquests són un poc especials i ara diré perquè. En primer lloc són unes eleccions anticipades, a causa de la crisi capitalista, és desenvolupen en la certesa que guanyarà el PP i que el PSOE vol jugar totes les cartes per salvar els mobles. Davant d’açò veiem uns esdeveniments que l’han precedida i ha sigut la reforma de la constitució i de la llei electoral, que si no recordem malament eren les primeres propostes del moviment indignat, encara que han sigut en una direcció totalment contraria, doncs veiem que s’ha plegat als designis dels mercats, manera moderna d’anomenar al sistema capitalista de tota la vida. Dic açò perquè s’han juntat PSOE i PP, per permetre que el pagament del deute estiga per davant de les necessitats socials i ho han fet sense consultar als altres partits del congrés. L’altre punt és la reforma de la llei electoral que blinda el bipartidisme, doncs ara existeix el requisit d’aconseguir avals per poder presentar-se tots aquells partits, que no tingueren representació parlamentaria en anterioritat.

Amb aquests precedents anem a analitzar a partits, moviments polítics i opcions electorals. En primer lloc cal fer un incis a quines son les opcions que tenim els valencians:

• Compromís-Equo: És una formació política, fruit d’una coalició que ve de les autonomiques, en teoria el seu discurs preten ser la veu de totes i tots els valencians a Madrid. Però si ho veiem amb més perspectiva simplement és la unió d’eco-socialistes, del nacionalisme valencià moderat del Bloc i Equo, aquest últims mereixen especial atenció, doncs s’inspiren en els verds europes, que és un partit ecologista però molt neoliberal. Apart aquesta formació no garanteix ni els minims de defensa nacional, ja que no existeix una federació a nivell de País Valencià, sinó que s’organitzen per Provincias, i destilen cert espanyolisme.
• EUPV: És la federació a nivell valencià d’Esquerra Unida, un partit que està sempre entre l’espasa i la paret, que malgrat la seua ideologia d’esquerres, no ha passat realment a ser una crossa dels sociates, excepte en Extremadura. A nivell nacional tampoc representen a tot aquell que vol la construcció d’una nació lliure, sinó ser una federació de l’estat espayol, això si son més d’esquerres, que Compromís. També dir que arrepleguen moltes demandes dels indignats, pot ser aconseguisquen vots per ahí. En definitiva parlem d’un partit social-democràta amb prous cagades en el seu historial, com l’atac de Willy Meyer a l’Esquerra Abertzale, posant-se al costat de l’Estat o frases afortunades de Cayo Lara, on defensa que es pot arribar al socialisme sense trencar amb la constitució.
• PCPE: Per tots aquells que es consideren marxistes-leninistes no independentistes pot ser una bona opció, doncs tenen projecte polític propi i no van amb ambiguetats, aposten clarament per la ruptura amb l’estat. A pesar dels problemes que han tingut han conseguit presentar moltes candidatures i almenys en les comarques del nord pareix que estiguen creixent.

Una vegada fet aquest analisi, anem a vore la confrontació vot nul/abstenció i el paper de l’EI catalana. Veiem que d’alguna manera des de l’esquerra oficialista vol evitar a tota costa l’abstenció, personificada com el mal. Amb l’excusa que no tinga majoria absoluta la rama neofranquista del partit únic(PPSOE), és vol fer creure que estem fent el joc a la dreta fent campanya per l’abstenció activa. Utillitzen arguments molt variats, des del clàssic que si no votes no tens dret a parlar, a que ens estem jugant el nostre futur i almenys fes vot útil. Aquest vot útil, gràcies al 15M, ha mutat ja no es tracta de votar PSOE, sinò de votar minoritaris per evitar el bipartidisme. L’últim argument cau pel seu propi pes, votar minoritari per votar minoritari, és prou estupid en si, la gent ha de votar projectes polítics en cara i ulls, no votar per votar. Un altre argument és el basquitic, Amaiur també es presenten i l’EI demana l’abstenció, ergo l’EI és un projecte pueril, que acaba fent el joc a Espanya i al capital. Aquesta postura parteix de la ignorància més absoluta, sobre analisi política, ja que no es dona la situació als Països Catalans, en cas que s’haguera optat per ixa via, haguerem tingut un fracàs electoral com una casa, hauriem cremat a la militància i ale a arribar a un cicle negatiu. Això no ho podem permetre i més quan apostem per una ruptura, les eleccions han de ser mitjà per creixer i dinamitzat el moviment independentista revolucinari, no presentar-se a l’aventura. Doncs veig una bona estratègia deslegitimar unes eleccions espanyoles en les que tenim les de perdre, si som hegemonics a nivell de política de carrer explotem-ho.

Els kostris de kellog’s

 

Comencem aquesta entrada amb un tema polèmic i amb un títol suggeridor. El tema que ens ocupa son els costres, quissoflautes(perroflautas) o antigament dit els lúmpens. Tot açò ve pel trist paper que estan jugant en el moviment del 15M, moviment que alberga tot tipus de dubtes com a agent revolucionari, però aquest no serà el tema central d’aquest escrit, sinó el seu paper en tot açò i els esdeveniments en la Plaça Catalunya.

Primer de tot dir que com tots sabeu des de ja fa un temps en plaça Catalunya (Barcelona), s’ha dut endavant una acampada reivindicativa per tal de reclamar els drets socials que han anat furtant al poble la banca, la casta política i la banca, en definitiva estem parlant de que les víctimes del capitalisme estan començant a despertar de la seua alienació. Dins d’aquest procés en molts llocs s’està veient que és molt simbòlic i molt bonic resistir en una plaça i dormir allí tots els dies, però és inviable per continuar la lluita, si es pretén que aquesta lluita continue endavant i no siga una experiència més, sinó l’estadi anterior d’un canvi profund en la societat.

Aleshores dins d’aquest debat veiem que a aquest heterogeni moviment s’uneix el lumpen de tota la vida, però ara revestits d’una estètica punk i infiltrats en el moviment okupa, de fet veiem com aquests elements comencen anar a la plaça i demostrant les poques idees que professen decideixen deslegitimar l’acampadabcn i produeixen un trencament, però no per donar-li un caire revolucionari ni rupturista, sinó per apoderar-se d’aquest espai alliberat temporalment erigir-se com als seus gestors i decidir a qui donen i a qui no donen permís per difondre la seua lluita. Aquest no és el punt més flagrant de tot l’assumpte, sinó que el seu primer acte com a acampada autònoma siga la realització de l’antisonar, una famosa rave alternativa al festival comercial de música electrònica de Barcelona, açò que significa, doncs caure en la marginalitat més absoluta, aconseguir el rebuig de gran part de la societat. El tema és que aquesta gent pretenen fer d’una festa on es consumeixen grans quantitats de drogues i afavoreix l’alienació personal com a individus transformadors, a més que legitima el consum massiu d’estupefaents model típic del capitalisme informal. A tot aquest muntatge li volen donar un caire revolucionari, quant és del més contrarevolucionari que existeix.

Aquests fets obren un debat interessant realment el lúmpen-proletariat és un subjecte revolucionari o és completament reaccionari. El problema és si els considerem enemics i els combatem per tots els mitjans, és una opció que han contemplat els moviments socials de Barcelona, de fet no és estrany vore algun enfrontament entre okupes i costres, entenent als okupes com aquells que creen espais alliberats, que s’integren en el barri i fan activitats trencant la legitimitat de la propietat privada, no com les cases okupades del costres, que es poden considerar com llocs on la gent va simplement de festa. També està la possibilitat d’aïllar-los estratègicament en la nostra lluita cap a un nou model de societat socialista, però una vegada assolida buscar una solució per a ells, es podien fer centres de desintoxicació, ja que moltes vegades simplement no son persones lliures, sinó que tenen una malaltia.

 

Reflexions de la TEPC

 

Acabe d’arribar fa poc de la VIII Trobada d’Estudiants dels Països Catalans, que enguany s’ha celebrat a la població gironina de Celrà, tot i que degut a que el viatge de tornada ha sigut pesat hem resulta imprescindible fer alguna reflexió tant a nivell personal com polític. En primer lloc en el pla personal és una experiència molt enriquidora perquè durant tres dies comparteixes unes experiècies amb altres estudiants del nostre país i d’alguna manera és una manera diferent de pasara les vacances de Pasqua, defugir d’alguna manera del típic viatge de borratxera amb amics i dedicar-te a fer activitats de formació que son molt necessàries.

Pel que fa a la intepretació política explicaré activitat per activitat, per així contar les conclusions que he tret d’elles. La primera activitat va ser la xerrada “La universitat: del capitalisme fordista al semiocapitalisme” a càrrec de Raimundo Viejo, on cal destacar la crítica que es fa al model clàssic d’organització marxista-leninista del front de masses i les avantgardes revolucionaries, proposant un model més fonamentat en la horizontalitat i en l’autonomia obrera. També va llençar conceptes molt importants com el simbionde enfront de l’individu, és a dir que l’individu ho és en tant que forma part d’un col·lectiu, que no és res sense la cooperació.

Després d’aquesta activitat al dia següent ens vam endinsar en unes dinàmiques, que ens van fer entendre conceptes com els diferents sistemes de finançament, on es demostra que qui te millors condicions econòmiques te més facilitats per accedir a un títol i que en definitva dintre dels diferents models de beques a l’ajuda d’estudis el millor módel és el sistema redistributiu, que realment mitjançant el salari-beca beneficia als més necessitats, és menys elitista que el sistema de beques espanyol o el del crédit anglosaxó.

Una altra dinàmica molt important va ser el de les metodologies de l’ensenyament, on s’han plantejar que realment alhora de construïr un educació més crítica el que importa és la manera d’educar més que els continguts, sobretot impulsant en els xiquets la motivació i la participació més que l’obligació i el buidatge de continguts, aquesta dinàmica va acabar amb la proposta de cada membre sobre que intentariem aplicar metodologicament.

Després la vesprada va concloure amb dues taules rodones de la primera cal destcar la importància  de la primera on s’explicaren les retallades en materia educativa als centres de secundaria i en definitiva de l’aplicació de criteris plenament empresarials per a la gestió dels centres educatius públics.

La segona taula rodona va ser molt important ja que es va parlar de com construir el canvi social des de l’educació, veiem com la primera intervenció va ser en camí d’assenyalar la lluita contra el patriarcat i el capitalisme des dels models de coeducació, encara que des del meu punt de vista va fallar el de pensar que patriarcat i capitalisme van infimament lligats, quan el patriarcat és una estructura de dominació de gènere molt anterior. Una altra intervenció va destacar l’importància del moviment estudiantil com a punta de llança de la transformació social, on es van encetar linies de debat molt interessants com donar el pas final per a que les mobilitzacions estudiantils superen la mera acumulació de forces i passen a tindre rellevança política a que es passe de la defensiva a l’ofensiva en molts aspectes, la batalla ideologica i del llenguatge en recuperar mots com democràcia o ciutadania i fer-los de nou populars i rescatar-los de les urpes del falcó neo-liberal i d’alguna manera ser motor de canvi, que des del meu punt de vista passa per la falta d’implicació de l’esquerra rupturista en aquestes reivindicacions. Per aconseguir açò cal superar el purisme ideològic, però sense caure en el paper dels sindicats d’estudiants grocs que son mers gestors de les ofensives neo-liberals, que sols intenten alleugerir el colp. D’aquesta manera també es va plantejar la necessitat d’assolir xicotetes conquestes, per usar-les com a propaganda política al nostre favor, és a dir de demostar que amb l’organització popular i un moviment estudiantil combatiu no sols es poden frenar certes reformes, sinó asolir millores.

Finalment en l’última jornada s’ha fet una taula redona que ha plantejat diversos temes alvoltant de l’eficàcia, amb postures des del professorat on veuen que aquesta eficàcia no pot ser mesurada quantitativament. També veiem la posició del educadors en família com una solució individual al actual model educatiu, que per ells no permet desenvolupar les potencialitats dels seus fills, encara que ha d’existir la llibertat per poder educar el fill en cas crec que no pot ser la solució als problemes de l’escola pública,  perquè proposa una sortida individual a un problema col·lectiu. Finalment veiem contraposat una visió social a càrrec del professor Cesar Cascante, on planteja que l’educació es on és plantejen més contradiccions sistèmiques i per tant on es pot plantar un camp de batalla social més fàcilment, sobretot pel que l’educació ha deixat de ser garantia d’ascens social i de millora de les classes populars. Un altre apunt interessant és que l’educació ha de tindre una vessant professional (valor de canvi) i una vessant social (valor d’ús).

Ja per acabar concloure l’important que és realitzar espais de debat on un subjecte potencialment revolucionari com l’estudiantat puga analisar de forma col·lectiva els atacs al seu futur com a classes populars i la necessitat d’articular una lluita positiva, en quant a presentara alternatives davant del seus model educatiu, com és el cas de la confecció de la Carta Catalana d’Estudiants, que el SEPC com a referent estudiantil dels PPCC intenta mostrar el propi cami a seguir davant del model neo-liberal.