Apunts per a una esquerra rupsturista

És un tema que sempre m'ha agradat abordar, encara que és un poc complicat d'abordar, ja que ho han intentat diferents autors i al pareixer sense massa èxit. Me tiraré a la piscina a vore si hi ha sort,doncs més o menys des del sectors de l'esquerra rupturista, crec que s'entén més o menys que es fan errors i que la gent cada vegada està més alienada i vota en massa al PPSOE. Doncs ho sent companys no pot ser que la gent siga inútil i vote als que atempten als seus interessos, tampoc podem tirar-li eternament la culpa a la meditació mediàtica. 

Són factors molt a tenir en compte, però hem de vore també que un dels responsables de que la gent no veja en les nostres propostes una solució, també és culpa nostra i de vore com la falta de un projecte que generes il·lusions i esperança els aboca a votar o a confiar en opcions del turnisme oficialista. Un dels primers pasos per construir aquest espai de contrapes al seu ordre és tindre clar quines son les trinxeres que cal reforçar o fins i tot construir. 

En primer lloc hem de tindre clar que és totalment necessari guanyar la batalla mediàtica, és a dir cal afiançar els nostre mitjans de comunicació i construïr de nous, hem de tindre clar que les noves xarxes socials és una bona ferramenta que a priori no estem fent servir malament, però també hem d'irrompre en els mitjans més clàssics, és a dir premsa, radio i televisió. Lo ideal seria arribar a tot el nostre públic, però sent realistes primer hem de començar per tindre mitjans socials i comunitaris, fer cooperatives de comunicació al servei dels moviments socials, però que al mateix temps la gent no ho veja com els antics diaris de les organitzacions obreres, és a dir ens cal mitjans de comunicació que pugen interessar a tothom escrits des de la nostra perspectiva  podem dir que en la batalla ideologica guanyar la batalla dels mass media és condició necessària per desenvolupar altres aspectes de la lluita contra el sistema.

En segon lloc hem d'abandonar la correcció política, que pareix que la dreta ens ha endolsat de manera permanent. Açò implica desprendre'ns de molta càrrega moral del sistema burgés, és a dir per trencar amb aquest sistema cal que tinguem un sistema de valors propis amb una lògica pròpia, i això implica abordar problemàtiques i discursos amb que potser no estem còmodes. Amb aquestos debats hem referisc a temes tan espinosos com la migració, la seguretat ciutadana, etc. I no hem de tindre por a dir les coses pel seu nom, qui no diu el que pensa per por a que no el seguisquen no està sent honest en ell mateix.

Un altre puntal per construir un moviment popular sòlid és avançar en el tema del contrapoder, que queda molt bé en manifestos, però mai ens hem posat seriosament a desenvolupar-ho i serà aquest punt el que ens permetrà vençer. I quan parlem de contrapoder de que parlem en aquest cas de substituir les funcions de l'Estat al que volem enderrocar i crear institucions revolucionaries que competisquen amb les de l'Estat per demostrar al públic a qui ens dirigim, que l'alternativa som nosaltres i que no els fa falta ixe estat. I els que actualment estan fent açò no som els moviments anticapitalistes, sinó les organitzacions feixistes com és el cas de Grècia, i mentre diem que son demagògics no fem el mateix, en el cas que hem referisc és en el de tindre economats a preus populars, fora del control de les grans empreses transnacionals i que aquesta manera de consumir retribuïsca positivament amb els productors. En l'actualitat existeixen bancs d'aliments, cooperatives, etc. però no estàn lo suficientment avançades, i una manera útil d'estendre açò a nivell pràctic podia ser aprofitar les xarxes de casals i ateneus populars. 

Per últim punt i no menys important és la necessitat de gestionar la nostra propia defensa i seguretat, o anem a deixar a l'exercit de la burgesia que defensen al nostre poble? Jo crec que no, crec que calen milícies que garantisquen les nostre victòries, però no vos penseu que açò son reminiscencies del militarisme feixista, les nostres grups de seguretat estarien més fonamentats en l'autodefensa obrera al igual que les milícies llibertaries. I per suposat, ja que aquesta part pot pareixer la més perillosa aquestes no poden ser de cap manera autònomes, sinó que han d'estar sotmeses al poder popular. Per exemple que pasaria si quan anaren a desnonar a una persona els antidisturbis es trobaren en persones preparades militarment, sense por a l'enfrontament, doncs segurament s'ho pensarien dues vegades.